Laura Tejada: La vida ha de ser ordenada o seria molt avorrida si fos ordenada?

‘L’ordre de les coses’ és el títol de la nova novel·la de Laura Tejada, que torna al món literari després de sis anys. Una obra editada per Comanegra, ambientada a la Garrotxa, i escrita a foc lent, però que es llegeix a un ritme trepidant.  

Text i foto: Noelia Farias
El teu germà et va impulsar a començar un curs de novel·la a l’Ateneu Barcelonès i aquell curs et va portar a escriure la teva primera novella ‘Un cop morta’, amb la qual vas guanyar el premi ‘El lector de l’Odissea’, l’any 2015. T’imaginaves tenir tanta repercussió amb aquesta novel·la o només ho vas fer per dir, provo i ja veurem?

No m’ho imaginava. Vaig presentar la novel·la, però mai vaig pensar que guanyaria. Però és clar que, quan tens un treball acabat, has de fer alguna cosa i una bona opció és presentar-te a un premi, perquè entenc que les editorials tenen munt de manuscrits per llegir. Llavors, em vaig presentar perquè un professor que vaig tenir, el Ramon Erra, que és un gran escriptor, em va dir: per què no hi presentes el teu projecte? El vaig presentar i em vaig oblidar del tema. Va passar l’estiu i una amiga em va dir: nena, que has quedat finalista! I vaig respondre, com? Va ser una alegria immensa, perquè no m’ho esperava. 

Van passar més de sis anys entre ‘Un cop morta’ i ‘L’ordre de les coses’. És molt de temps. Et vas prendre un descans entremig?

Sí que ha passat molt de temps. Jo crec que és per un tema de perfeccionament. Quan vaig acabar la publicació d’Un cop morta, vaig començar a escriure la segona novel·la però, per una qüestió de perfeccionament, la vaig escriure i reescriure moltes vegades. Primer la vaig escriure per capítols i personatges, però no em va agradar. Vaig estar investigant i treballant molt sobre el terreny perquè, si t’hi fixes, hi ha un tema de llenguatge molt típic de la Garrotxa en aquest llibre. I, com volia fer-ho molt bé, vaig reescriure una altra vegada la novel·la tal com està plantejada ara. Al principi, no parava d’arreglar-la, això és un tema que tenim molts escriptors, de no veure-la mai acabada. Llavors vaig començar a escriure la tercera novel·la i la vaig deixar en un calaix. Al cap d’un any, vaig tornar a mirar-la i a polir-la una mica més, fins que un dia aquesta amiga, que també és escriptora, em va dir que la presentés a algun lloc. La vaig presentar a l’editorial Comenagra, i al Jordi Puig li va agradar molt, llavors va acceptar la proposta. 

“Tot el que tingui noies en una edat adolescent se sentirà identificat amb la història”


Avui en dia és molt difícil trobar una editorial per tirar endavant els projectes. En el teu cas, Comanegra t’ha donat el suport per publicar aquesta segona novel·la?

Sí, estic encantada amb l’editorial. Tenen un equip molt bo i molt professional. Estic molt contenta del suport que he rebut. A més a més, creuen en la novel·la i en aquest treball que he fet. Estic molt agraïda al Joan Sala, al Jordi Puig i a tot l’equip, perquè la veritat és que em sento molt acompanyada per ells. 

Parlem de ‘L’ordre de les coses’ que si bé ja s’ha presentat a Catalunya, aquest mes arriba a Andorra. Quin significat té per a tu que les coses estiguin en ordre? Quina idea vols transmetre amb aquest títol?

La vida de tothom en general, amb problemes més grossos o més petits, és com una cursa d’obstacles. Sempre intentes equilibrar la vida, solucionar problemes i tornar a l’equilibri, però contínuament aquest equilibri es va desenredant, perquè la vida és així, succeeixen coses. La idea de la novel·la és això, plantejar-se quin és l’ordre de les coses, quin és l’ordre de la vida. El plantejament és: la vida ha de ser ordenada o seria molt avorrida si fos així? Aquests personatges que hi ha a la història es troben tots amb certs desordres. 

Quan el lector agafi aquesta novel·la què descobrirà?

El conflicte central és la relació de la Clàudia, una noia de 17 anys, amb el David, que és el seu professor de música i té 45 anys. Això provoca un desordre dins de la comunitat on viuen, i la història mostra com reaccionen els personatges, segons el seu bagatge de vida, davant d’aquest conflicte. 

La sinopsi diu que els personatges es converteixen en experts en surfejar el desordre?

És el que fem tothom sempre, surfejar el desordre per intentar sobreviure. 

He llegit que sempre portes amb tu una llibreta on vas prenent nota de totes aquelles idees que sorgeixen de situacions de la vida quotidiana. Pel que fa als personatges, ja hi eren en aquesta llibreta, abans de donar-li vida a la història, o han sorgit a posteriori?

Els personatges han sorgit després, perquè la trama la vaig treure d’un amic meu de Sabadell, que em va explicar que a casa del seu germà tenien un problema, que era que a la seva filla, que havia començat la universitat, cada nit l’acompanyava en cotxe un professor molt més gran que ella. Aquesta història no sé com va acabar i ara la noia ja té més de 35 anys, però aquella idea la vaig apuntar com un possible conflicte de la trama. Així que, quan vaig acabar la primera novel·la, vaig tornar a mirar la llibreta i vaig veure això, que em va empènyer a abordar-lo. Vaig pensar que era molt interessant, ja que això li pot passar a qualsevol comunitat o poble, perquè si la teva filla va amb un home més gran, el veïnat en parlarà i alguns amics intentaran intervenir i opinar sobre si està bé o malament. 

Què ens podries avançar pel que fa als personatges?

Hi ha una veïna que és la Caterineta, una senyora vídua que coneix aquesta família des que les nenes eren petites, i que té un punt de vista d’aquesta situació molt diferent de la Marga, que és la fornera. El forn és un lloc on molta gent parla, igual que passa al bar. Hi ha un altre personatge, en Pep, que és l’amo del bar que pateix una demència que es desenvolupa al llarg de la novel·la, igual que l’Esther, que brots psicòtics i, que està enamorada del professor amb qui s’inventa una història d’amor. També està el germà de fornera, l’Enric, un home divorciat, que percep les coses d’una altra manera. A més a més, hi ha dins la novel·la companys de la Clàudia, com ara la Berta, que és lesbiana i ajuda i estima molt la Clàudia, també el Blai i tota la colla d’amics que prenen posició d’aquesta situació. 

S’apropa Sant Jordi i la gent comença a pensar en llibres per regalar. Per què creus que és una bona opció la teva novel·la per celebrar aquesta data?

Crec que el que diferencia aquesta novel·la és la forma d’explicar la història. He utilitzat una tècnica que es diu ‘travelling’. En cada capítol començo seguint un personatge. És a dir, el lector va seguint la trama, de personatge en personatge, sense que es perdi el fill de la història. Passo d’un personatge a l’altre d’una manera encadenada. L’acció és continuada, no tallada. Només la tallo en els quatre grans capítols que té el llibre i tothom que tingui noies en una edat adolescent se sentirà identificat perquè és un patiment que tenim les mares i els pares, que els nostres fills s’enamorin d’una persona no convenient. Crec que una de les coses innovadores de la novel·la és l’ús del ‘travelling’, l’encadenament d’escenes, la partició del temps que fa que la novel·la que, a més a més no és molt llarga, sigui àgil. 

Ja tens en marxa la tercera novel·la. Andorra apareixerà en aquesta nova història?

No puc dir res, només que és possible. (Riu). És que estic treballant en això, encara no sé quan sortirà perquè aquestes coses s’han de cuinar a foc lent…