Meritxell López Guitart, resilient i compromesa

Meritxell López Guitart va néixer al país fa 32 anys; després de llicenciar-se en ADE per ESADE i de treballar per a la multinacional HP, va tornar a Andorra per encetar la seva trajectòria política, primer com a consellera del Comú d’Andorra la Vella i actualment al Consell General, essent avui en dia la consellera dona més jove del Principat. 

Es defineix com una persona treballadora i de fàcil tractar, amant dels animals, de l’esport i, sobretot, del seu país. La complexa tasca de gestionar la seva conselleria comunal en època de pandèmia, així com treballar braç a braç amb els companys i la gent d’Andorra la Vella perquè aquella situació sense precedents no enfonsés la parròquia, van ser mèrits que la ciutadania li va reconèixer escollint-la com a consellera general l’abril passat. López incideix en la importància de viure el dia agraint cada oportunitat, de centrar-se en el present per tal de donar el millor d’un mateix, etapa rere etapa, actitud que pren unes altres dimensions quan es tracta de fer política i de vetllar per la qualitat de vida de la societat andorrana. 

Per Melània Vinyals

VIDA FAMILIAR I INFÀNCIA

La imatge que projectes és la d’una persona conciliadora i de tarannà pacífic; aquesta aparença es correspon amb la realitat o amaga detalls imperceptibles a la vista? 

En alguns aspectes sí que sóc conciliadora, o intento ser-ho, perquè penso que és la millor manera de treballar i d’enfocar les coses. El fet d’escoltar i empatitzar, de dialogar, és òptim per conèixer les diverses posicions, per entendre d’on venen les idees i opinions de tothom; és una actitud constructiva, i a vegades arribes a conclusions o t’adones de coses en què, vistes des de dins, és més difícil aprofundir-hi. I en relació amb l’adjectiu “pacífica”… sóc conscient que projecto aquesta imatge, potser per la meva manera de gesticular però, tot i que de portes cap enfora potser sí que semblo una persona tranquil·la, en la intimitat passo per molts moments de nerviosisme.

Quan estàs en política, o en qualsevol funció que requereixi prendre decisions importants i donar la cara és molt difícil no experimentar períodes d’inquietud i adrenalina; així que, la veritat és que sempre que em toca dur a terme una tasca important, em poso nerviosa, però tinc la sort que el meu llenguatge corporal no externalitza aquest fet, de manera que sempre transmeto calma. Crec que existeix una proporcionalitat directa entre els nervis i allò amb què t’involucres: com més pateixes, més t’importa el projecte en el qual estàs immers.

El temps t’ha anat modelant o de petita ja eres així? 

La meva mare sempre em diu que, de petita, jo mai preguntava res; em fixava en el que passava al meu entorn, analitzava la situació i em formava la meva pròpia idea, moltes vegades errònia, però aquesta característica meva de ser reflexiva ja la tenia. En definitiva sí, ja ve de lluny.

I aquesta manera de ser és heretada o de collita pròpia?

En aquest sentit, m’assemblo bastant a la meva mare, la meva àvia materna també tenia aquest tarannà.

Quins són els records més bonics que conserves de la infantesa?

Els records que tinc més presents són els del Parc Central i l’antiga Plaça del Poble d’Andorra la Vella. Sempre hi he viscut (de fet, encara hi visc) molt a prop, i hi anava molt a jugar, acompanyada dels meus avis materns i dels meus pares.

Trobes a faltar alguna cosa d’aquella etapa?

He tingut la gran sort de passar una infància molt feliç, plena de moments tendres i que em generen nostàlgia, com per exemple les estones amb els meus avis; i també penso amb molt d’afecte en la meva escola (el col·legi Janer)… Conservo un record molt bonic d’aquella època.

A casa teva mai faltaven les mascotes, i ara és difícil visualitzar-te sense el Tizón, el teu gos, al costat. Qui t’ha inculcat aquest amor envers els animals?

Doncs la meva família i, si mai tinc fills, els transmetré aquests valors; em sembla impossible concebre una casa sense animals… Els meus pares ja tenien una gata abans de néixer jo, la Dama, i després va arribar el Dino, un altre gat; posteriorment el Marley, un beagle que el dia d’avui encara és amb nosaltres, i fa sis anys vaig adoptar al Tizón, un llebrer. A més, el meu xicot, l’Oliver, també té un gat (el Triqui) que conviu sense cap mena de problema amb el Tizón. Tenir mascotes i cuidar-les és molt gratificant, t’ajuda a adquirir una responsabilitat i una empatia determinants al llarg de la vida, i molt positives.

ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS

I durant l’adolescència? El teu món va conservar la placidesa o et vas deixar vèncer per la rebel·lia inherent a aquesta etapa, sens dubte cèlebre per la incertesa davant d’un futur tan vast i desdibuixat?

No recordo una adolescència complicada ni cap episodi especialment remarcable, només les típiques discussions amb els pares (sobretot amb la meva mare qui, en resposta a aquesta pregunta, potser discreparia amb mi). Però ja se sap que durant l’adolescència ens creiem més madurs del que realment som, i això, a vegades ens fa perdre la perspectiva, anhelant fer coses que potser encara no toquen, però per aquí hi hem passat tots i el que “toca” en aquesta època és aquesta mica de desobediència.

Què et va incitar a escollir el grau d’ADE?

Quan va arribar l’hora d’anar a la universitat, no tenia massa clar el què volia fer. Vaig remenar diverses opcions, per exemple, de més joveneta volia ser mestra, una mica més tard m’imaginava treballant al sector de la salut… però sempre en professions relacionades amb el contacte humà, en què hi hagués un alt grau d’implicació social.

Em vaig decantar per ADE perquè crec que és una carrera molt global, que et permet connectar amb molts àmbits presents a la vida professional (ja sigui en els camps de la gestió de persones, del treball en equip, de la comunicació, les vendes…). ADE t’obre moltes portes al món laboral, i la majoria de gent podria trobar el seu nínxol dins d’aquest grau, ja fos en finances, en gestió de productes, en màrqueting, en gestió de persones… Sense saber ben bé on volia anar a parar, em cridava molt l’atenció la polivalència d’ADE, i és innegable que, més tard o més d’hora, tothom acaba havent-se d’enfrontar al tema empresarial; i el bagatge que comporta ADE és aplicable a qualsevol entorn professional.

I l’època universitària es va reduir a estudiar o hi va haver temps per altres coses?

S’ha de saber trobar l’equilibri; vaig estudiar molt, però també hi va haver temps per passar-s’ho bé, sobretot a tercer i quart de carrera, perquè hi havia més flexibilitat d’horaris que a primer i segon. Hi va haver èpoques de clavar molt els colzes, i altres de més distensió. Aquestes darreres les recordo amb molt d’afecte, perquè les amistats de la universitat ja estaven molt consolidades.

T’atreveixes a explicar-nos alguna anècdota d’aquells anys?

La veritat és que n’hi ha moltes! A més, tots els de la colla vivíem a prop els uns dels altres (perquè tots vivíem a prop de la universitat, ESADE) i això donava peu a molts sopars i trobades. Tinc molts records relacionats amb l’estudi, és a dir, de treballs, de períodes d’exàmens… però també de festes, de cuinar plegats, vam fer viatges… Va ser una època molt divertida, i encara avui, quan ja fa més de deu anys que ens vam graduar, tenim dues cites cada any, marcades en vermell al calendari, reservades per trobar-nos tota la colla (perquè érem un grup gran i costa quadrar dates). Que hàgim sabut mantenir aquesta amistat a través del temps és una cosa molt bonica i que valoro molt.

VIDA PROFESSIONAL

De totes les teves experiències laborals en grans empreses, com ara Ernst & Young i HP, quina destacaries com la més gratificant? 

A Hewlett-Packard estava al negoci d’impressió 3D de l’oficina de Barcelona, i d’aquella època (molt intensa i interessant) en destacaria la interdisciplinarietat perquè, encara que jo treballés en la funció de màrqueting també col·laborava amb el desenvolupament del producte, i l’obligació de centrar-me en aquesta part més tècnica ajudava a saber com podies llençar al mercat aquell article, amb quin posicionament, amb quins avantatges… També ressaltaria la sinergia entre màrqueting i vendes, i el repte de convèncer les empreses per comprar un producte tècnicament molt específic.

I quina és la lliçó més important que vas aprendre d’aquestes experiències?

Doncs són dues coses molt importants les que m’enduc: la primera, el treball en equip. Treballava amb molts equips diferents, en franges horàries diverses (perquè viatjava molt als Estats Units), i haver de col·laborar i entendre’m amb tanta gent em va imbuir d’uns valors molt importants per la meva vida. En aquest sentit, em va ajudar a tenir una bona comunicació i, com comentàvem al principi, una capacitat conciliadora, però sabent marcar límits quan calia. I, a nivell personal, va ser interessant veure quines són les prioritats del negoci i les prioritats de la cotització borsària, així com l’equilibri entre aquests dos aspectes, dins d’un gegant empresarial com és HP. Per exemple, quan s’havien de fer els reports trimestrals hi havia molta pressió en l’àmbit de la comunicació dels resultats, i potser s’havia d’equilibrar una mica el dia a dia de la feina a curt termini amb el dia a dia a llarg termini.

Vas dubtar alguna vegada en tornar a Andorra?

Sempre vaig tenir clar que a mitjà termini tornaria; aquí tinc les arrels i és aquí on crec que té més valor aportar els coneixements adquirits. Crec que tots els qui som andorrans i/o hem estudiat al país, Andorra ens ha donat molt a nivell de valors i educació; quan vaig decidir tornar, ja feia temps que m’ho plantejava, i buscava l’encaix entre la meva vida laboral i personal per poder fer el pas. Crec que va ser una decisió encertada, perquè si bé és cert que quan som a l’estranger tenim aquesta visió una mica idealitzada de les multinacionals, de viatjar per feina… però crec que a Andorra, potser per les seves dimensions reduïdes i perquè tot és més proper, es pot aportar amb més intensitat la contribució de cadascú al país. Que Andorra sigui petita fa que els gestos que fem per ella siguin més grans, tinguin més significat, i és més fàcil sentir-te realitzat amb els projectes personals.

I per què, tan jove, amb només 29 anys, decideixes afrontar la política des de primera línia?

Em va sorgir l’oportunitat d’anar a les llistes de les eleccions comunals per Andorra la Vella, l’any 2019, amb la candidatura de Demòcrates per Andorra que encapçalaven la Conxita Marsol i David Astrié, i la veritat és que em va semblar un bon projecte, el fet de de treballar per la meva parròquia. Al Comú es treballa pel dia a dia del ciutadà a través d’un ampli ventall de seccions, totes importants;  i la gent jove conservem aquest esperit idealista de voler aportar, d’intentar involucrar-nos en coses importants… i sí, aquesta sensació em va alimentar el cuquet d’endinsar-me al món de la política, les ganes de treballar per millorar Andorra la Vella i la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Quina característica ha de ser indispensable a l’hora de fer política? És a dir, què no pot faltar a algú que pretén millorar el seu país en tots els sentits?

S’ha de tenir resiliència i no deixar-se desanimar per les crítiques. Fer política és cada vegada més difícil. Fa trenta anys ja existien els mitjans de comunicació, però no tants i potser eren més unidireccionals; avui en dia, a través d’Internet es rep la crítica molt directament. Que també, a vegades, les has d’encaixar cara a cara, al carrer, però per culpa de l’anonimat que garanteixen les xarxes socials, les crítiques són cada vegada més dures. El més important és saber gestionar les coses, saber posar-les en perspectiva perquè no t’afectin la capacitat d’anàlisi. Les crítiques s’han d’acceptar, sempre que siguin constructives, perquè ajuden a millorar i a prendre decisions més encertades, però no pas les que s’enfoquen en qüestions personals.

La política requereix més de gestors amb perfil polític o haurien de ser més tecnòcrates?

Hi ha d’haver un equilibri entre la capacitat tècnica i d’anàlisis, de treballar i d’implementar les decisions… però també hi ha d’haver la part més política del diagnòstic de cada situació, i de la capacitat d’impulsar la comunicació amb la resta de polítics.

Personalment, gaudeixes més desenvolupant la teva feina fent la política o al sector privat?

Això depèn de la funció, de l’empresa, de l’equip… depèn de molts factors, però estic molt contenta de la meva trajectòria en l’àmbit polític. La meva època a HP també va ser molt satisfactòria, així que és difícil escollir entre una cosa i l’altra. Però la tasca desenvolupada per un polític repercuteix en molta gent, afecta el dia a dia de la teva gent… fer política és intentar fer el bé social, i això maximitza el sentit de la feina, fent-lo molt important, i molt gratificant quan les coses surten bé.

Creus que a tothom l’interessa la política o cada vegada hi ha més desinterès, sobretot, per part de la gent jove?

Entre els joves cada vegada hi ha més desafecció política. El perquè no te’l sabria dir, però és un tema preocupant i un repte que tenim els partits i la gent jove que fem política. Crec que un dels factors que hi pot haver darrere d’aquest desinterès està relacionat amb el món laboral, que exigeix molt als joves; sembla que mai aportin prou, han de gestionar molts mitjans de treball dins la mateixa feina… per exemple, fa trenta anys no crec que massa gent tingués un ordinador a l’oficina, un s’havia d’encarregar del que tenia damunt la taula i de respondre al telèfon; ara és tot immediat, la comunicació arriba a través de mil canals i a tota velocitat… també és més difícil progressar a nivell econòmic, i els joves tenen la vida complicada; això fa que la gestió diària i els problemes quotidians potser no deixi marge per preocupar-se per altres coses.

De la teva etapa anterior, com a consellera comunal, destacaries alguna fita com la més important?

Vam tenir molts reptes, perquè la meva època de consellera va coincidir amb la COVID, cosa que impedia tirar endavant molts esdeveniments, la promoció del comerç, etcètera. Vam apostar per subvencionar cursos de formació pels comerços i pel sector empresarial, projecte que va ser molt interessant; i també destacaria la feina de buscar nous formats d’esdeveniments de dinamització, com per exemple el Xocofest o l’Andorra la Vella en Flor. La veritat és que tant el teixit comercial com les associacions de comerciants van valorar molt positivament aquestes iniciatives; em va agradar molt la part creativa de treballar-les amb els diferents equips del Comú i la bona rebuda dels projectes.

El dia d’avui ets la consellera general dona més jove del Principat, després d’una trajectòria impressionant per a algú de la teva edat. Vas tenir, com ja hem esmentat, una experiència professional de 5 anys a Barcelona, has estat consellera comunal, a la capital, i ara consellera general.  Amb quina d’aquestes feines has gaudit més?

M’ho vaig passar molt bé com a consellera del Comú d’Andorra la Vella; crec que és on he pogut aportar més i el que ha estat més gratificant. El conseller de Comú és el cap de la seva àrea específica, el que gestiona tot allò relacionat amb aquell àmbit; jo donava suport al comerç de la parròquia, intentant promoure’l i impulsar-lo. Poder idear projectes, trobar els recursos per desenvolupar-los i treballar amb un equip amb què em coordinava molt bé, m’encantava.

Estàs d’acord amb algunes veus que et col·loquen com a membre del nucli dur del partit i afirmen que ets un apèndix de Conxita Marsol?

Fa uns mesos que formo part de l’executiva de Demòcrates, però tampoc em considero “el nucli dur”; si pertanys a un partit polític, és perquè tens una afinitat ideològica amb el projecte, però és evident que en certs àmbits pots tenir la teva opinió i les teves creences. És legítim divergir en determinades qüestions. Cadascú té les seves afinitats ideològiques, però penso que la paraula apèndix potser no és la més encertada.  Penso que per fer política s’han de tenir clars els valors i la ideologia d’un mateix, i a partir d’aquí doncs neixen afinitats tan a nivell de partits com de persones.

Quina valoració faries de la gestió que va realitzar Conxita Marsol al capdavant del Comú d’Andorra la Vella?

Molt bona. A nivell de gestió financera, el deute s’ha reduït. En l’àmbit la de gestió de persones i de projectes, crec que és una persona amb molt ull crític; sap identificar les prioritats, sap delegar i sap dotar als equips dels recursos necessaris perquè puguin fer una bona feina; i sap reconèixer i valorar la feina ben feta, i això és d’agrair.

Has estat consellera comunal, del 2020 al 2023, en les Àrees de Desenvolupament Estratègic i Comercial i Projectes Participatius. Quins objectius tindria el teu pla estratègic, no per al comú, sinó per al nostre país, tenint en compte les problemàtiques actuals?

Andorra, el dia d’avui, té un repte que és el de la diversificació econòmica i al qual potser les administracions i el sector empresarial privat no han sabut donar resposta. Tenim un model econòmic molt depenent del turisme, el servei i la construcció, sectors el creixement del qual va condicionat a la quantitat de mà d’obra; això ha comportat que el creixement econòmic hagi estat lligat al creixement demogràfic, i potser això ha desembocat en un moment de tensió quant a la problemàtica de l’habitatge. El turisme és la nostra font principal d’ingressos i s’ha de preservar; però potser s’ha de mantenir d’una manera més sostenible, que no consumeixi tants recursos, amb enfoc a la qualitat i al valor afegit, i diversificar l’economia cap a sectors que permetin un creixement més escalable, que no requereixi un augment demogràfic tan gran.

Com t’agradaria visualitzar el nostre país en el futur?

Com un país on hi hagi oportunitats laborals per a tothom sense comprometre l’equilibri del país en els àmbits econòmic, mediambiental, paisatgístic i social.

Quines destacaries com a principals diferències entre la política comunal i la nacional?

En l’àmbit comunal, cadascun dels membres del Comú té la seva àrea de responsabilitat i el seu equip; no es treballa tant amb els altres consellers. En canvi, al Consell General, és al contrari: s’ha de treballar braç a braç amb els companys, primer del mateix grup parlamentari, i després a través de les comissions dels altres grups parlamentaris que formin part d’aquella comissió legislativa. Al Comú es tractava més d’executar projectes, i al Consell General la feina és més tècnica, més jurídica, més d’analitzar i reflexionar, de redacció de les lleis…

Dels membres de l’oposició, amb qui tens millor relació?

A nivell personal, m’entenc bé amb tots. En l’àmbit ideològic, evidentment, divergim, però d’això es tracta! Però fora de l’àmbit laboral, tots hem encaixat bé; cadascú té la seva personalitat, la seva manera de fer, però hi he congeniat molt bé, tant amb els membres del meu grup parlamentari com amb els dels altres.

Quin és el teu principal objectiu en el vessant polític. T’agradaria arribar a cap de Govern?

El que intento és centrar-me en l’etapa que visc a cada moment, fer la feina que se’m va encomanant tan bé com pugui, sense avançar-me als esdeveniments, anant pas a pas. Quan era consellera de Comú tenia clar que durant aquells quatre anys em focalitzaria en Andorra la Vella i treballaria per millorar-la; ara dic el mateix des del Consell General. No sé què passarà quan acabi el meu pas per aquí, vaig projecte a projecte i estic molt agraïda per cada oportunitat. Però, responent a la pregunta de si m’agradaria esdevenir Cap de Govern, de moment no ho tinc previst.

El populisme està de moda a molts països del món, creus a Andorra també?

No és fàcil respondre; actualment, la situació global és complicada. Cada etapa té els seus reptes, però ara n’estem vivint una en què s’han acumulat moltes tensions; hem superat una pandèmia que va suposar un obstacle a molts nivells (econòmic, però també psicològic); després de la COVID es creia que viuríem una crisi financera brutal i va demostrar-se que no, que l’economia va ser resilient, l’andorrana també. Però després vam topar-nos amb la inflació, provocada per diversos conflictes, entre els quals bèl·lics; ha estat una època de canvis molt convulsos, i això, a escala social ha suposat un repte i un canvi de paradigma.

ÀMBIT PERSONAL

Quina virtut i quin defecte remarcaries de tu mateixa?

Et diria que una de les virtuts més importants que tinc també pot agafar-se com un defecte: sempre em poso en la situació més dolenta, sempre penso en què és el pitjor que em pot passar. Això en principi no és bo, ja que genera uns nivells d’estrès i ansietat absolutament innecessaris per una mateixa, però a la vegada aquesta anticipació em fa ser molt previsora, m’ajuda a buscar plans d’acció i sortides per si finalment s’acaba esdevenint un mal escenari. Em fa ser molt planificadora, i això sempre em soluciona la vida.

Creus en la sort o penses que aquesta s’ha de buscar?

No sóc una persona especialment supersticiosa, però crec que, en general, les coses m’han sortit bé quan en molts aspectes podien haver sortit malament. Tinc l’impuls de dir “no, no crec ni en l’atzar ni en el destí perquè la sort se la forja un mateix”, i de recolzar la teoria de causa-efecte, i de treballar per aconseguir les metes en comptes d’esperar que els reptes es resolguin sols. Però a vegades reconec que potser no és tant així, que potser sí que he tingut sort en diversos moments de la vida, moments que han resultat ser determinants. Potser podríem dividir a parts iguals el que és mèrit del destí i el que és mèrit de l’esforç, no ho sé.

Tens algun somni a nivell personal que encara no hagis pogut realitzar?

No tinc una meta personal concreta, i no m’obsessiono en assolir objectius específics; tinc 32 anys, per tant, me’n queden molts per viure i per treballar, i sí que m’agradaria arribar a una edat avançada, mirar enrere i saber-me satisfeta del que he aportat a la societat, sentir-me orgullosa de com hi he contribuït, a través dels projectes realitzats i de les persones que m’han ajudat a dur-los a terme. Com ja hem comentat, crec que ens hem de centrar en el present; en cada etapa sorgeixen oportunitats, i és qüestió d’anar-les escollint en funció de les que ens semblin més interessants, de les que ens puguin aportar més benefici en cada moment precís. Prefereixo aquesta via en comptes de plantejar-me objectius massa concrets, perquè tancar-se en banda suposa un desgast emocional molt gran si, per la raó que sigui, no s’arriba a aquesta fita.

VIDA EN PARELLA

Conviure amb tu és fàcil?

Jo penso que sí; a veure, tinc les meves coses, com tothom, però crec que no sóc una persona massa complicada ni de tracte difícil.

L’Oliver em diria el mateix?

Seria qüestió de preguntar-li, però suposo que sí.

Com el vas conèixer?

Doncs a classe de boxa; jo hi anava un cop per setmana, ell dos, però freqüentàvem el mateix gimnàs i allò típic d’anar-nos veient, anar-nos parlant… i mira.

I què t’aporta? 

Moltes coses. L’Oliver és una persona molt pacífica, molt tranquil·la, molt afectuosa, molt divertit… Tenim moltes coses en comú, i és molt bonic compartir les teves passions amb la persona que estimes. Per exemple, abans esquiava sola, ara hi vaig amb ell; abans cuinava per mi, ara cuinem plegats; ens agrada viatjar… I també compartim el tret de caràcter que t’explicava abans, aquesta necessitat d’anticipar-nos a la catàstrofe, per tant, fem front comú tant en les virtuts com en els defectes (o en el que en un primer moment es pot entendre com a defecte).

Crec que en determinats aspectes l’Oliver té més caràcter que jo (bé, ell potser discreparia en aquest punt, però és la meva sensació) però en general estem molt compensats, molt equilibrats l’un amb l’altre.

INQUIETUDS I HOBBIES

Com t’agrada passar les hores lliures del dia a dia?

Malauradament, el dia a dia no em permet massa espai per reflexionar ni per estar ociosa, però les estones que puc guardar per mi mateixa les aprofito per sortir amb el Tizón. Els llebrers són gossos grans i necessiten bastant activitat física, així que, durant les hores en què la feina no em requereix, és habitual veure’m passejant-lo; afegir que l’edat del Tizón ja és avançada, i aquesta és una raó de pes per intentar estar tot el temps possible amb ell.

I els caps de setmana?

Intento passar el màxim de temps a l’aire lliure. En el tema esportiu, sóc una mica tastaolletes: m’agrada provar de tot una mica, però tampoc hi ha cap disciplina on destaqui especialment; esquio, faig randoné (tot i que m’agrada més l’esquí que el randoné) i a l’estiu faig senderisme i busseig. Enllaçant amb aquest darrer, em relaxa molt i a més tinc l’Open Water Padi (una acreditació de la matèria, com si parléssim del carnet de conduir però en busseig). També m’agrada llegir, tot i que no m’hi puc dedicar tant com voldria; el temps no sempre et permet dur a terme tot el que t’agradaria, però ho intento.

I les vacances? Ets més de viatjar o de zona de confort?

Sóc molt casolana, però veure món m’agrada. Amb la família intentem marxar de viatge per Nadal, i a l’estiu intento fer-ne algun altre, sigui en parella o amb les amigues.

I tens alguna fòbia?

No m’agraden determinats insectes; ja veus que és una fòbia molt mundana.

De tot el que has fet, què és el que més t’enorgulleix?

Aquesta pregunta és molt difícil… Potser d’haver estat capaç de conèixer-me a mi mateixa, i d’haver sabut reconèixer les meves prioritats. No sé si és una resposta massa tòpica o si, directament, estic contestant la pregunta, però conèixer-se i trobar els elements que encaixen amb un mateix no és tan fàcil; a mi em va costar, especialment en acabar la carrera, però al final ho he aconseguit i estic contenta d’haver trobat el meu camí, que ha transcorregut per HP, pel Comú d’Andorra la Vella, ara pel Consell General… i en tot arreu he descobert valors que encaixen amb els meus i amb la meva manera de fer i ser.

Et penedeixes d’alguna cosa? 

No. Les equivocacions són oportunitats d’aprenentatge; en moltes ocasions, els errors són positius. Amb això vull dir que en surts enfortit, que les patacades t’ensenyen més que les moixaines.

RESPOSTES BREUS

Menjar preferit: M’agrada molt el ceviche i el menjar cru en general, però crec que la sopa, i especialment l’escudella, encara m’agrada més.

 

Beguda: El vi negre. 

Un llibre: El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry. Està catalogat com a llibre infantil, però jo no crec que ho sigui; és molt útil en moments de reflexió i de prendre decisions. 

Una pel·lícula: “La gran belleza” de Paolo Sorrentino. 

Un actor o actriu: Daniel Craig; per mi el millor James Bond. 

Un esport: L’esquí i el busseig, m’és impossible escollir. 

Un esportista: Joan Verdú, sens dubte. 

Una cançó: “Mister Blue Sky” de Electric Light Orchestra. 

Mar o muntanya: Les dues, però en ser d’Andorra, suposo que més la muntanya. Suposo que valoro molt el mar perquè no tenim tanta ocasió de veure’l com la muntanya i el tinc una mica idealitzat.

Un viatge: Em quedo amb un viatge que vaig fer a Sudàfrica. És un país preciós i vaig poder veure molts animals, que m’encanten.

Un país per viure-hi: Andorra.