Normalitzem tenir un mal dia: pautes per deixar de controlar les emocions i aprendre a gestionar-les

Volem ser feliços i, si pot ser, tota l’estona. El nostre món ens ha ensenyat d’alguna manera que per arribar-hi hem de ser positius, alegres i tenir sempre una bona actitud.

Però, si no demostrem que estem tristos, qui ens ho reconeixerà?

La recerca de la felicitat i l’individualisme són la nova forma d’empoderament i, quan s’ajunten aquests dos objectius, el resultat sol ser directament oposat a allò que volem aconseguir.

A aquests dos factors hem de sumar-li el fet que ens trobem a l’era del postureig, esquitxada constantment per una positivitat summament tòxica que ens impedeix expressar-nos com ens agradaria.
Així que somriem a les xarxes i mostrem la nostra cara A. És a dir, la bonica, aquella que brilla més, que més likes genera, i sempre més… i més i més. Potser se’ns oblida que el problema de tenir, o conviure, amb aquesta necessitat general de demostrar, que l’aparença imperi sobre la realitat, de la disfressa de felicitat constant, és que caldrà que amaguem la cara B (o bé el pla fracassarà).

Per tant, els grisos, negres, les llàgrimes, les malalties, tant físiques com mentals, el cansament o l’esgotament acaba tapant-se. Com si ens poséssim una bena als ulls i visquéssim en un món paral·lel.
Ens han ensenyat a fugir d’emocions innates, en desitjar que aquesta realitat virtual s’assembli el màxim possible a la veritable, tapar-ho requerirà amagar-ho a la vida real. Amagar la pena, ignorar el dolor, ofegar les llàgrimes, bloquejar la tristesa… Perquè ens han ensenyat que s’ofèn qui vol, que la depressió te la causes tu, que voler és poder, good vibes only i una infinitat de frases que posen el focus d’absolutament tot en l’actitud, com si tingués el poder màgic de canviar el context en què vivim.

Què passa aleshores si tenim un dia dolent?, doncs que probablement haurem fracassat, segons el nostre cap, ja que hem après que les emocions negatives ens generen aquesta sensació de fracàs, aquesta amargor de sentir que no avancem.

Siguem honestos: a qui li agrada estar trist?

Qui gaudeix estant enfadat?

I amb por? Per no parlar de la vergonya, o de l’enveja. Quin horror sentir gelosia… És el que ens han ensenyat, a fugir d’emocions innates i de les que, per més que correm o intentem amagar, no desapareixen.

S’ha de recalcar que sempre hi haurà dies dolents i mai desapareixeran. Que el focus en què se centra una teràpia – pel que fa a les emocions – no és a intentar controlar-les perquè no apareguin, sinó a aprendre a gestionar-les. A influir-hi, a entendre-les, a surfejar-les.
Acceptes que venen i se’n van quan volen, i aprens a moure el timó i les espelmes, depenent de la força i de la direcció on vagin. Influeixes en la teva supervivència, tens poder, però no ho controles tot. Aquest és l’empoderament real.

Assegura que les persones més fortes són aquelles que es permeten sentir, les que no tenen por que les emocions els desbordin i per això les obvien, generant així allò que temen. Per això, el primer que hauríem de fer és deixar allò que ens està perjudicant. Començant per acceptar que no sentir no és una opció. És bàsicament impossible. Però en comptes de fugir, és probable que acabem transformant aquestes emocions i amuntegant-les una damunt de l’altra.

Som humans, no robots. Està bé tenir un mal dia i no poder amb tot. O sentir-te desmotivada i no fer res de profit. Està bé que vulguis estar sola, no reaccionar com t’agradaria i no picar-te per això.

Permet-te aquell dia dolent, aquells dos o tres, i aprèn a tolerar la incomoditat que sentiràs en aquells moments. No estàs fracassant, estàs aprenent, vivint, sent real i no passa absolutament res si ets més sensible, no has de canviar el teu temperament.

Permet-te sentir per poder actuar de tal manera que, sense voler-ho,
aconsegueixis aquesta felicitat (no permanent i constant, però sí latent) que s’obté quan estem en sintonia amb nosaltres mateixos, en pau.