Inés Martí, viure amb passió

El seu somriure transmet tranquil·litat, tot i que no està exempt de fermesa. La Inés és una persona propera i que no defuig el compromís, ja sigui en la seva feina a Andorra Telecom o com a presidenta de l’Associació d’Afectats d’Autisme d’Andorra (AUTEA). Però si hi ha un tret diferencial que caracteritza la Inés, aquest és la passió. S’apassiona per tot el que fa i té molt clar que el secret de l’èxit és aquest punt de passió que posa en totes les seves tasques.

Fotos: Jean-Luc Herbert

“Vivia a Tarragona amb el meu marit quan li van oferir una feina a Andorra i no vaig dubtar en seguir-lo” explica la Inés, que només coneixia el país per haver-hi vingut sovint a esquiar. “Era un lloc que sempre m’havia atret, però mai m’havia plantejat venir-hi a viure, jo tenia la meva vida feta a Barcelona i a Tarragona, però quan va sorgir l’oportunitat em va fer molta il·lusió venir” indica.

Va néixer al barri de Sarrià, on va passar la seva infància i adolescència, “vaig ser molt feliç, tinc uns records fantàstics d’aquella època, a casa érem cinc germans, el pare eren també sis germans i la mare, cinc! Ens reuníem tots els cosins els diumenges a casa de l’àvia paterna i els dissabtes a casa de la besàvia materna, una dona menuda i d’aspecte molt fràgil, però que dirigia amb autoritat una clínica de salut mental sense aixecar mai la veu”. La besàvia es va convertir en un referent per a tota la família, ja que era molt avançada per l’època, “estem parlant d’abans de la guerra, que li va prendre dos fills; era una dona especial, parlava quatre idiomes, era molt independent i cultivada. Cada estiu anàvem tots a casa seva a Cambrils, i encara tinc molt presents les tertúlies eternes sota la figuera del jardí, en un ambient de pau i tranquil·litat. El seu record m’acompanyarà sempre” evoca amb emoció.

A banda de la seva besàvia, la figura de la mare també va ser important, “han estat les dues dones que han marcat la meva vida. El pare era psiquiatre i la mare l’ajudava, ja fos per passar els tests als nens de les escoles o per escriure-li els discursos quan anava a un congrés. Era catequista, parlava tres idiomes i era una dona molt inquieta. Va entrar en política, va ser regidora de Cultura de l’ajuntament del districte de Sarrià, als 48 anys va ser gerent a la clínica de salut mental de la família i als 50 va decidir començar la carrera de Filologia Catalana. El meu pare també va ser important per a mi, era un apassionat de la seva feina, el recordo sempre treballant. Molt implicat en associacions internacionals, va ser membre de l’associació mundial de psiquiatria i va escriure vuit llibres”.

-Amb una clínica a casa, com és que es va decantar pel disseny?

– Des de petita que m’agradava l’art, el meu pare ens portava sovint a veure exposicions, ens va potenciar molt la part artística. Però també és cert que per tradició familiar, sempre m’han atret les qüestions socials. Hi he estat molt sensible. Vaig ajudar la meva mare a la clínica psiquiàtrica fins que es va vendre al Grup Dexeus. L’havia fundat el meu rebesavi, el Dr. Tomàs Dolsa, l’any 1863 i va anar passant de pares a fills.

-Diu que les seves grans aficions són la família i les amigues, quin lloc ocupa l’amistat en la seva escala de valors?

-L’amistat és bàsica en la meva vida, ocupa un lloc vital. Tinc poques amigues, però molt bones, entre les quals em vull referir especialment a l’Ester Fenoll, que per mi és més que una amiga, és com una germana. Vam connectar des del primer moment en què ens vam conèixer. No solament em va obrir les portes del seu cor, sinó de la seva família, en un moment on jo vaig arribar aquí i trobava a faltar molt els de casa. També em va obrir els ulls sobre les problemàtiques socials d’Andorra, i va ser gràcies a ella que vaig entrar en contacte amb AUTEA, sense ella no hagués pogut desenvolupar la tasca social que he fet fins ara.

L’amistat és bàsica en la meva vida, ocupa un lloc vital en la meva escala de valors”

-Va ser doncs a través de l’Ester Fenoll que va començar a treballar en temes socials?

-Sí, primer a través de la Fundació Privada Tutelar i el Comitè Andorrà de Voluntariat. Vaig començar a col·laborar a la Fundació com a voluntària durant 10 anys. Després em va fer descobrir AUTEA, una associació creada per aglutinar les famílies amb membres que tenen autisme. Conèixer l’Annita, la filla de l’Ester, que té un autisme sever, em va obrir els ulls respecte a aquest trastorn que desconeixia i que em va captivar i em va anar enganxant. Vaig descobrir a les persones amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), que entenen el món d’una manera diferent, tot i que en volen formar part, malgrat les seves dificultats, com la comunicació entre d’altes. I la comunicació, precisament és el meu món! Vaig pensar que podia aportar el meu granet de sorra i vaig entrar a AUTEA com a vocal de la junta directiva i des de va dos anys en soc presidenta.

Andorra Telecom m’ha donat l’oportunitat de desenvolupar l’àmbit social a través de la responsabilitat social corporativa i dels patrocinis  en què col·laborem

 

-Esteu donant visibilitat a un col·lectiu que no en tenia gens aquí…

-Jo crec molt en l’associacionisme i en el seu paper com a interlocutor social i polític. Penso que en les associacions, a banda de les famílies, també hi ha d’haver persones compromeses amb sensibilitat social i un perfil professional determinat que poden fer una bona feina encara que no tinguin a casa un familiar afectat. A la junta d’AUTEA tenim clar que, ara, el més important és la tasca de conscienciació social, fer visible aquest trastorn en el marc de la societat d’Andorra, perquè s’entenguin les seves necessitats i normalitzar la seva vida, així com garantir els seus drets. La nostra raó de ser també és tenir cura de cada família d’Andorra amb algun membre amb TEA.

-Com van ser els inicis de la seva vida laboral a Andorra?

-Vaig tenir la sort d’entrar a treballar en una agència de comunicació on m’hi vaig quedar 10 anys. Vaig gaudir molt perquè portava la revista “Art de Viure”, que té un contingut de disseny, interiorisme i arquitectura, que m’encantava, vaig aprendre molt. I fa vuit anys que vaig entrar al departament de comunicació d’Andorra Telecom, on ocupo el càrrec de responsable de patrocinis, esdeveniments, premsa i responsabilitat social corporativa.

-Això no té massa relació amb el disseny i el tema social…

-Sí i no… D’una banda, la comunicació i el disseny estan molt vinculats i, de l’altra, Andorra Telecom m’ha donat l’oportunitat de desenvolupar l’àmbit social a través de la responsabilitat social corporativa i els patrocinis en què col·laborem. Són projectes rellevants de país on les telecomunicacions hi tenen un paper important, també estem vinculats a iniciatives formatives com les competicions de robòtica que busquen despertar vocacions en ciència i tecnologia. Igualment estem implicats projectes com l’aplicació B-resol per lluitar contra el bullying, una eina molt propera als joves. També estem vinculats a l’Espai Columba o el Museu Thyssen, on aportem una part tecnològica rellevant. Reconec que em sento afortunada de treballar a Andorra Telecom, on puc desenvolupar projectes d’aquest tipus.

-Què és el que més li agrada de la seva feina?

-Ostres… Deixa’m pensar… Mira, soc una persona molt apassionada per tot, no sé fer les coses d’una altra manera! Sense un punt de passió pel que faig, no sé treballar… M’agrada la relació amb les persones, tinc la sort de treballar amb un gran equip on estic molt a gust, m’encanten els vincles que es creen amb els organitzadors dels projectes, vincular-m’hi i formar part dels equips de treball. Estic al lloc idoni, que em permet sentir-me útil.

La nostra raó de ser és tenir cura de cada família d’Andorra amb alguna persona amb TEA

-I el que menys li agrada?

-Ui… Soc una persona molt creativa i potser et diré que el que més em costa és la part més burocràtica de la meva feina, un aspecte necessari, però amb el que em sento menys còmoda.

-Com està vivint la crisi de la Covid-19?

-L’estic patint, com tothom… Primer amb angoixa i sorpresa i després amb un sentiment de corresponsabilitat, aquesta és una situació que ens afecta a tots, però ens hi estem adaptant, tot i la dificultat. Hem de ser positius, per sumar i sortir-nos-en, per créixer i millorar com a persones i com a societat.

-Com està vivint la crisi de la Covid-19?

-L’estic patint, com tothom… Primer amb angoixa i sorpresa i després amb un sentiment de corresponsabilitat, aquesta és una situació que ens afecta a tots, però ens hi estem adaptant, tot i la dificultat. Hem de ser positius, per sumar i sortir-nos-en, per créixer i millorar com a persones i com a societat.

-Les noves tecnologies formen part de la seva vida, és capaç de viure un dia sense mòbil?

-(Riu) Doncs sí! Ho he provat i ho he aconseguit… He sobreviscut a un dia sense mòbil, el meu fill i el meu marit riuran, perquè són els primers que pateixen aquesta dependència, a causa de la meva feina.

Vaig conèixer la Inés quan feia poc temps que ella era a Andorra. Treballava a la revista l’Art de Viure, on feia múltiples tasques. La recordo armada de la seva càmera, sempre buscant el millor angle, amb un cert aire insegur, que va anar superant a mida que progressava en la seva feina. Avui, gairebé 20 anys després, el camí que ha recorregut és la demostració més evident de la seva vàlua i el paradigma més clar de la seva raó de vida: que sense passió no s’arriba enlloc.

Moments de vida

La Inés Martí Bertrand neix a Barcelona el 4 de juny de 1964. Estudia al Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià de Barcelona i després fa la carrera de disseny a escola EIDE-DIACC també de Barcelona. Fa 20 anys que viu a Andorra, on va començar a treballar en una agència de comunicació, on s’hi va quedar 10 anys. Fa 8 anys que està a Andorra Telecom com a responsable de patrocinis, esdeveniments, premsa i RSC. Des del 2007 fins al 2017 col·labora com a voluntària a la Fundació Privada Tutelar d’Andorra, i del 2011 al 2017 forma part del Comitè Andorrà de Voluntariat. El 2016 entra com a vocal a la junta directiva d’AUTEA, una entitat que presideix des del maig de 2018. Està casada i té un fill, l’Àlex de 26 anys. Les seves grans aficions són la família, les amigues, la música, la pintura, l’esquí i les motos.

Amb la mare i l’àvia a Cambrils

La meva mare i jo amb  els meus germans, Sònia, Elsa, Belén i l’Ivan

El meu pare, José Luis Martí

 Amb el meu marit, el Paco Durà

 La meva besàvia, l’àvia, la mare, la meva germana i jo

L’Àlex, el meu fill

 

andorra a taula