Hi ha persones que, sense buscar protagonisme, acaben formant part de la història d’un país. Tomás Gómez va arribar a Andorra el 1967 amb la intenció de quedar-s’hi només quatre mesos. Gairebé sis dècades després, continua darrere la cadira de la seva barberia, convertida en un referent del centre històric. Però la seva trajectòria va molt més enllà de les tisores: va ser impulsor de la Federació Andorrana de Futbol, fundador del CE Principat i testimoni de la transformació del país. En aquesta conversa repassa una vida marcada pel treball, la passió pel futbol i la família.
Entrevista i fotos: Josep Segura
Vostè va arribar a Andorra el 1967 amb la idea de quedar-se només quatre mesos. Quina maleta portava, quina Andorra es va trobar en travessar la frontera i què li va fer dir: «Em quedo aquí per sempre«?
Vaig venir inicialment per quedar-me quatre mesos, des de l’agost fins a Nadal. La idea era que fos una estada temporal, però tot va acabar canviant. Un barber que treballava al costat de Pyrénées, en Tino, em va proposar venir a treballar aquí. Vaig acceptar amb la intenció de quedar-m’hi només aquells quatre mesos, sense pensar que aniria més enllà.
Quan va arribar el moment de tornar a Barcelona, em vaig trobar que no hi havia feina. Així que vaig decidir tornar a Andorra. Era l’any 1967, i des d’aleshores ja no n’he marxat. Aquí he construït tota la meva vida.
Quan tanca els ulls i pensa en aquella Andorra del 1967, quines olors, quins sons i quines imatges li venen immediatament al cap? Hi ha algun record que encara avui l’emocioni especialment?
Em fa una il·lusió especial veure tot el que ha crescut aquest país. Recordo perfectament la tranquil·litat d’abans, quan no calia ni tancar els cotxes: els deixaves aparcats al carrer, oberts, i no passava absolutament res. Són records que m’agrada conservar perquè formen part de l’Andorra que vaig conèixer.
És cert que avui dia algunes coses han canviat, però crec que aquella essència encara es manté, i espero de tot cor que continuï sent així. No hi ha punt de comparació. Molta gent que ve, tant d’Espanya com de França, em pregunta què té Andorra d’especial. I quan la coneixen, els acaba agradant.
Al final, hi ha una cosa que no es pot comprar amb diners: la tranquil·litat i la seguretat que, de moment, encara tenim aquí.
Quan va assumir les regnes de la perruqueria, va decidir mantenir el nom d’Enrico. Per què va decidir no canviar-lo pel seu propi i com va aconseguir convertir aquest local en un punt de referència per al centre històric?
Al principi, mantenir el nom d’Enrico ja tenia un valor important per la trajectòria del meu predecessor, el senyor Enrico Tujes, que em va vendre la barberia. Més endavant, canviar-lo hauria suposat una inversió important en tota la imatge i els productes de perruqueria, i vam decidir que no calia. Per això vam continuar amb el nom original, una decisió de la qual avui em sento molt satisfet. De fet, durant molts anys, i encara ara, hi ha clients que em continuen dient Enrico, i la veritat és que no em molesta gens.
La Perruqueria Enrico és avui gairebé un símbol del centre històric. Quin ha estat el secret perquè un negoci familiar sobrevisqui més de mig segle en un país que ha canviat tant?
Crec que el secret ha estat la constància. Sempre m’ha agradat tallar els cabells i he gaudit molt de la meva feina. Quan treballes amb il·lusió, la clientela acaba arribant de manera natural: un client et recomana a un altre, i així, a poc a poc, vas construint una relació de confiança que es manté al llarg dels anys.
Ara mateix no sé quant temps més continuaré treballant, però el que sí que sé és que encara m’hi llevo cada matí amb la mateixa il·lusió del primer dia.
Quin paper han tingut els seus clients en la seva trajectòria?
És molt bonic tot el que m’ha passat al llarg d’aquests anys. He tingut la sort de comptar amb molt bons clients, de tota mena. Alguns són persones molt prestigioses i amb grans responsabilitats, i d’altres són treballadors com jo.
I dic «com jo» perquè sempre m’he considerat un treballador. Mai no m’he sentit el cap de res. Simplement, he estat una persona que cada dia ha intentat fer bé la seva feina.
Darrere de cada gran trajectòria acostuma a haver-hi una gran companya de viatge. Què ha significat la seva dona en aquests gairebé seixanta anys d’aventura professional i personal?
Ha estat la persona que més m’ha cuidat i de la qual em sento més orgullós. Si em tornés a casar deu vegades, les deu les tornaria a escollir a ella. És una persona increïble.
Sense cap mena de dubte, la meva dona ha estat el millor que m’ha passat a la vida.
Entre nosaltres… qui té l’última paraula a casa i a la perruqueria?
(Riu.) A casa, ella. Com passa a moltes cases. Al final, les dones acostumen a veure coses que nosaltres no veiem i, moltes vegades, s’anticipen abans que nosaltres. Jo sempre les he admirat per això. A més, en el meu cas, he tingut la sort de compartir la vida amb una dona extraordinària, així que no em costa gens reconèixer que moltes vegades és ella qui té l’última paraula.
Si hagués de resumir en una sola paraula, què ha representat la seva dona en la seva vida, quina seria?
Fabulosa.
“Cada matí m’aixeco amb la mateixa il·lusió que el primer dia“
Tothom sap que vostè va fundar un club de futbol al país, però pocs saben que vostè va ser el fundador de la Federació Andorrana de Futbol i el seu president interí. Per què es va ficar en aquesta aventura?
El futbol sempre ha estat la meva gran passió. Després de la barberia, o fins i tot abans, el futbol ja ocupava un lloc molt important a la meva vida. En aquella època, però, era impossible viure’n.
Tot va començar amb un equip de barri. Vam encadenar moltes victòries i, a poc a poc, vam adonar-nos que allò podia anar més enllà. Un amic i jo vam començar a parlar de la possibilitat d’organitzar alguna cosa més estructurada. D’aquelles converses en va néixer la idea de crear una lliga i posar en marxa un campionat.
Quan vam disputar la primera lliga i la vam guanyar, vam entendre que era el moment de fer un pas més. Així va sorgir la idea de crear la Federació Andorrana de Futbol. La vam fundar entre diverses persones implicades i jo en vaig assumir la primera presidència. Els estatuts els vam redactar conjuntament amb Isidro Codina, però ell va haver de marxar per motius personals i vaig continuar assumint aquesta responsabilitat.
Vaig ser president fins que el futbol andorrà va començar a competir en l’àmbit europeu. A partir d’aquell moment, ja no podia continuar al capdavant de la Federació. Després en va assumir la presidència el senyor Vila, que malauradament va patir un accident, i més endavant altres persones van continuar desenvolupant un projecte que, amb el temps, ha acabat fent créixer el futbol andorrà.
Quins són els millors records que té d’aquella època?
Fantàstics! I això que jo no vaig viatjar gaire. Les tres primeres vegades que el nostre equip va sortir a competir a Europa vaig tenir la sort de viure-les de ben a prop: la primera va ser a Escòcia, la segona a Hongria i la tercera a Islàndia.
Són experiències que et queden gravades per sempre. Hi ha records que no s’obliden mai.
Com hem dit abans, no només es va involucrar en el futbol nacional, també ho va fer a nivell de club. El CE Principat va néixer de les reunions d’una penya del Reial Madrid al Charlot Restaurant. Com es passa de xerrar entre amics amb un cafè a fundar un club que acabaria guanyant tres lligues consecutives?
Vaig tenir la sort de ser el barber dels jugadors de l’Andorra i, amb el temps, molts d’ells es van convertir en amics meus. Quan deixaven el futbol, venien a jugar amb nosaltres i, gairebé sense adonar-nos-en, vam acabar formant un equip extraordinari. La veritat és que era molt difícil que perdéssim cap partit.
“Si hagués de tornar a viure la meva vida deu vegades, la viuria exactament igual”
Quan el club va començar a competir a Europa, la UEFA els va obligar a deixar enrere el nom de la Penya Madridista. Com va viure aquell canvi i què va significar per a vostè veure, per primera vegada, un equip andorrà als sortejos de les competicions europees?
Quan vam començar a competir a Europa hi havia una norma molt clara: no podíem participar amb el nom de la Penya Madridista. La penya podia continuar com a patrocinador, però l’equip havia de competir amb un nom oficial. Per aquest motiu vam passar a dir-nos Club Esportiu Principat.
També va ser una etapa molt bonica de la qual guardo un gran record. Només vaig viatjar una vegada a Suïssa, quan es feien els sortejos de les competicions europees, i va ser un moment molt especial.
Recordo que, quan van anunciar Andorra per primera vegada, tots els representants dels més de cinquanta clubs que hi havia presents es van posar drets i ens van dedicar un fort aplaudiment. Era la primera vegada que un equip del país participava en una competició europea. Va ser un moment molt emotiu, d’aquells que no s’obliden mai.
A la Copa de la UEFA del 1997 es va enfrontar al Dundee United i vostè va oferir tallar els cabells gratuïtament als jugadors escocesos. Algú es va atrevir a entrar a la barberia?
No, els jugadors no van arribar a venir. En canvi, qui sí que va mostrar molt d’interès van ser els periodistes. Tothom trucava a la nostra seu, que era al Charlot, i ens preguntaven de tot. Fins i tot volien saber quin menú hi hauria per dinar.
Al final, els que sí que van acabar passant per la barberia van ser els periodistes, tant anglesos com escocesos, que van venir a afaitar-se.
El CE Principat competia a Europa amb uns recursos molt limitats. Com s’ho feien per tirar endavant un projecte així?
Era una altra època. Els jugadors no cobraven res, ningú percebia cap sou. Teníem un patrocinador que ens aportava una ajuda econòmica, no gaire gran, però suficient per cobrir algunes despeses.
A més, el Charlot, que era el vicepresident i també el tresorer del club, de tant en tant convidava tots els jugadors a dinar o a sopar. Aquell era, pràcticament, l’únic premi que rebien. I quan acabava el partit, també era tradició convidar-los a una cervesa.
Les despeses del club eren molt modestes i la majoria dels jugadors eren d’Andorra. Tot es feia amb molta il·lusió i amb les ganes de tirar el projecte endavant.
Quan us classificàveu per a competir a Europa, de seguida apareixien ofertes i propostes per reforçar l’equip. Vostè, però, va prendre una decisió que diu molt de la seva manera d’entendre el futbol. Per què va renunciar a incorporar jugadors de Primera Divisió, malgrat haver aconseguit l’assessorament de Chus Pereda?
Quan et classifiques per a jugar una competició europea passa una cosa molt curiosa: de seguida tothom et comença a oferir jugadors perquè l’equip faci un salt de qualitat.
Recordo que van venir el Vaquero, un senyor de Sitges molt amic seu i també el senyor Mata, que es dedicava a comprar i vendre jugadors. Tots tres van venir a parlar amb mi a la barberia per dir-me que em podien portar jugadors de Primera Divisió perquè l’equip competís millor a Europa.
Però jo els vaig respondre una cosa molt clara: «Aquí, per guanyar, hi ha dies que surts al camp tremolant de fred. Si ara agafo dos o tres jugadors de fora, l’any que ve ja no tindré equip. Els que han de jugar a Europa són els mateixos que han passat fred i s’ho han guanyat sobre el terreny de joc.»
El Vaquero em va mirar i em va dir: «Doncs té tota la raó.»
Els vaig agrair sincerament l’oferta, perquè m’estaven proposant jugadors de Primera Divisió, però no podia acceptar-la. Aquell era el meu equip i, més que un equip, érem una colla d’amics. No podia deixar a la banqueta els qui havien lluitat durant tota la temporada, entrenant i jugant al camp d’Aixovall, moltes nits amb un fred intens.
“Del que em sento més orgullós és de la família que hem construït amb la meva dona”
El CE Principat va desaparèixer el 2015 després d’una època gloriosa. Quan mira el futbol andorrà d’avui, què hi troba a faltar d’aquella època i què creu que ha guanyat amb el pas dels anys?
Crec que s’ha perdut una mica el romanticisme d’abans. Tot era més amateur i es vivia d’una altra manera. Així i tot, també és cert que el futbol ha evolucionat molt. Avui hi ha molt bons jugadors, el nivell és molt més alt i els equips poden competir perfectament.
A més, ara els futbolistes cobren, i em sembla del tot lògic. És la seva professió i és normal que en puguin viure.
En una entrevista recent va afirmar amb molta fermesa que no pensa jubilar-se, com a mínim, fins passats els 80 anys. D’on treu l’energia diària per continuar aixecant-se amb la mateixa il·lusió que el 1967?
És molt fàcil d’explicar: aquí m’hi trobo bé. A més, sempre estic al costat de la meva dona, que m’ajuda en tot.
Cada matí m’aixeco amb il·lusió, penso que vinc a la barberia i començo a treballar. I, si els clients m’ho permeten, cap a les deu o les onze faig una pausa per prendre un cafè.
No em canso. Si estigués cansat, ja hauria plegat. Però em trobo tan bé fent el que faig que, de moment, ni em passa pel cap deixar-ho.
Les mans d’un barber són la seva eina de treball. Després de tantes dècades manejant les tisores, com es cuida un professional per mantenir el pols intacte i la precisió del primer dia?
Això és una cosa que es té o no es té. Les meves mans no em tremolen. El dia que em tremolin ja no podré afaitar, i serà el moment de deixar-ho. Però, de moment, estic molt bé de salut, i això és el més important.
“Els que havien de jugar a Europa eren els mateixos que havien passat fred i s’ho havien guanyat sobre el terreny de joc”
El comerç del centre històric ha canviat de manera radical. Quin consell donaria a un jove emprenedor que avui decideixi obrir un petit negoci tradicional a Andorra la Vella perquè duri tant com el seu?
El primer consell que li donaria és que, si vol muntar un negoci, sigui d’alguna cosa que realment li agradi. Perquè, si ho fa només per guanyar diners, tard o d’hora acabarà perdent la il·lusió i ja no hi trobarà la mateixa satisfacció.
El més important és dedicar-se a allò que t’apassiona. Quan fas una feina que t’agrada, tot és més fàcil i cada dia tens més ganes de continuar endavant.
Ha fet història a la barberia, al futbol i al centre històric. Però, de tot el que ha aconseguit, de què se sent més orgullós?
Estic orgullós de tot el que la barberia m’ha permès construir al llarg de la vida. Però, sobretot, del que em sento més orgullós és de la família que tinc.
La meva dona i jo vam tenir la sort de formar una família meravellosa. Ella m’ha donat un fill que és una autèntica joia i, al seu torn, ell ens ha regalat dos nets i una jove que són una alegria immensa per a nosaltres. La família és, sens dubte, el tresor més gran que tinc.
