Fran Monaj va descobrir la seva vocació per l’ensenyament gairebé per casualitat. Va aprendre anglès pel seu compte als 25 anys i, a partir d’aquella experiència, va començar a qüestionar-se la manera tradicional d’aprendre idiomes. Anys després, va deixar la seguretat de l’ensenyament públic per crear, juntament amb el seu germà, YouTalk. En aquesta entrevista parla sense embuts de les mancances del sistema educatiu, de per què considera que tothom pot arribar a parlar anglès amb fluïdesa i de les claus que l’han ajudat a convertir una metodologia pròpia en un negoci digital consolidat.
La teva vocació per l’ensenyament no va ser immediata. Com neix realment la teva passió per ensenyar anglès?
Vaig aprendre anglès a partir dels 25 anys, des de zero. Ho vaig fer perquè volia treballar als Estats Units. Dels 25 als 28 anys, vaig estar treballant en una escola pública de Chicago. I, és clar, no tenia cap altre remei que aprendre anglès. Per a l’entrevista de feina tenia uns quatre mesos, així que vaig aprendre anglès pel meu compte. Jo era tutor de cinquè de primària i em vaig adonar que tenia una vocació especial per ensenyar. Més que res perquè, com que jo mateix havia après l’idioma pel meu compte i recordava tot el procés, després ensenyar-lo em resultava més fàcil i, alhora, em permetia continuar aprenent perquè la feina d’un professor és, penso, replicar la teva pròpia manera d’aprendre, però al mateix temps continuar aprenent i donar aquest exemple.
Com va ser aquell període?
L’etapa als Estats Units va ser bastant dura, de molta feina, perquè el que és curiós allà és que l’ensenyament és públic fins a la universitat, però això no et garanteix un lloc de treball. És a dir, si no és una cosa vocacional o no hi tens traça, et poden acomiadar, encara que treballis en una escola pública. Va ser bastant dur, però, com que veia que també era un aprenentatge per a mi, m’ho prenia amb la mentalitat de continuar millorant.
Què et va sorprendre més del xoc cultural amb els Estats Units?
El xoc cultural és molt fort, sobretot perquè allà la gent és molt encoratjadora i l’ambició està ben vista. En els països de tradició catòlica, anar a més de vegades està mal vist. En canvi, als països anglosaxons l’èxit i intentar superar-se estan molt ben valorats. Això facilita molt les coses. Una altra cosa que vaig veure és que hi havia bastant positivisme. La gent americana acostuma a dir-te les coses bones i és molt oberta. Pots sortir de festa sol i tornar a casa amb el número de telèfon de gent que acabes de conèixer.
Com neix aquesta manera tan diferent d’ensenyar anglès que després acabaria definint YouTalk?
Me’n vaig adonar, quan estava treballant a l’escola, (a la tornada dels EUA a Osca, Espanya) que totes les metodologies que anava provant funcionaven molt bé amb els nens. Hi havia nens de cinc i sis anys que, bàsicament, no sabien que jo parlava espanyol. Ho feia tot en anglès i, per descomptat, els corregia constantment. Una altra cosa que feia era, per exemple, gravar molts capítuls de Caillou en CD. Al final, acabaven parlant gairebé igual que els personatges. Després jo preparava les transcripcions i ells les acabaven llegint. És a dir, fèiem una mica el procés invers de què es fa tradicionalment. Jo feia que es divertissin veient dibuixos a casa i quan ja ho tenien interioritzat i memoritzat, llavors ho llegien. Així, la lectura no els afectava negativament a l’hora de parlar anglès.
En quin moment decideixes deixar la seguretat d’una plaça pública i apostar per crear YouTalk?
Quan vaig tornar dels Estats Units, tenia 29 anys. Vaig treure una plaça en una escola pública d’Osca (just la que us he esmentat abans), i també treballava a la Universitat de Saragossa. Allà em vaig adonar que hi havia una necessitat bastant important de millorar l’anglès, sobretot la conversa, la pronunciació i la fluïdesa. Vaig veure que hi havia una demanda i, al mateix temps, també em vaig adonar que treballant en l’ensenyament públic podies impactar en 50 persones a l’any, però era difícil aconseguir un canvi més gran. Aleshores vaig entendre que el següent pas era fer alguna cosa fora. I, quan tenia 34 anys vaig deixar les dues feines. Si deixava aquells llocs, bàsicament ho perdia tot i tothom em deia: «Però estàs boig? Com pots deixar una feina en un lloc públic?». Però jo sentia que la seguretat laboral no te l’ha de donar necessàriament el fet de ser funcionari. Si hi ha molta demanda d’alguna cosa, tu intentes fer-ho tan bé com pots i aconsegueixes resultats. Amb aquesta mentalitat ens va anar bé. Vaig deixar aquells llocs i, juntament amb el meu germà, vam crear les acadèmies YouTalk, que al principi eren acadèmies físiques.
Tothom pot aprendre anglès?
Sempre pensem que la gent, especialment de parla hispana, com que ens han ensenyat tan malament, no servim per als idiomes. Pensem que l’espanyol és incompatible amb altres llengües, que de grans ja no podem aprendre o que, si no ho fem de petits, no podem corregir la pronunciació. Un dels nostres focus és precisament corregir l’accent, millorar la fluïdesa i arribar a parlar d’una manera molt semblant a un natiu. I com més t’apropes a la manera de parlar d’un natiu, més fàcil és entendre’l i aquesta capacitat la tenim tots. El problema és que, si t’ensenyen un anglès que només et serveix per entendre el teu professor o altres espanyols és molt fàcil acabar pensant que el problema és teu. Però no. Si tens fluïdesa en el teu propi idioma, pots arribar a tenir-ne en qualsevol altre. I encara més, per exemple, aquí a Andorra la gent parla fluidament espanyol i català, i fins i tot francès. El cervell ja està acostumat a treballar amb dos idiomes, així que el tercer és molt més fàcil. Però t’ho han d’ensenyar bé, i aquest és el problema principal: la manera com ens ensenyen.
Per què una certificació oficial no sempre reflecteix el nivell real d’anglès d’una persona?
El negoci de l’anglès és que no acabis d’aprendre mai. Però ja no parlo només de les acadèmies, que també tenen la seva responsabilitat, el sistema educatiu també falla. El problema és que el sistema educatiu el paguem entre tots, amb els impostos de tots, i, tristament, en el meu cas em beneficia. Crec que el sistema d’ensenyament ha millorat bastant, però continua fent que ens focalitzem molt en els exàmens i les notes i deixem de banda coses importants. I ja no parlo només de l’ensenyament públic o privat, sinó també d’institucions vinculades als exàmens, com Cambridge o Oxford. Hi ha molta gent que aprova nivells A1, B1, C1 o C2 i acaba amb nosaltres.
Què creus que fa realment bo un professor d’idiomes?
El veritable secret per ser un bon professor d’idiomes, o del que sigui, és aprendre alguna cosa de manera excel·lent i recordar tot el procés. El problema que té un natiu d’anglès és que, primer, no recorda com ha après el seu propi idioma, per lògica. I, segon, gairebé cap d’ells ha après espanyol bé. Per això, el veritable avantatge és quan una persona hispanoparlant ha après anglès de manera correcta, o de la manera més semblant possible a un natiu. Aquest és el veritable secret. Com que jo sempre me n’he adonat, mai he tingut cap complex. A més, tant el meu germà com jo, som molt llançats i mai hem tingut cap mena d’inseguretat, perquè sabem que aquesta és la via guanyadora.
Quina és la clau per tenir èxit creant contingut a internet?
El secret per fer vídeos o per tenir èxit en qualsevol cosa és, sobretot, ser expert en un tema concret. En el nostre cas és intentar ser experts en ensenyament d’anglès per a hispans. Perquè ser experts en alguna cosa costa molt de temps. Hi ha molta gent que sí que acaba sent experta, primer en criptomonedes i després en fer un pòdcast, i això està “guai”, perquè són gent que té altes capacitats, però no està a l’abast de tot el món. Llavors, l’ideal és intentar ser expert en una sola cosa i portar això fins al màxim. I a l’hora de tenir èxit amb els vídeos, tenir aquesta expertesa, per dir-ho així, has de tenir molta constància i amb el temps arriben els resultats.
Quina creus que és la clau per construir un negoci d’èxit a llarg termini?
Tenir un negoci d’èxit a llarg termini, sigui el que sigui, ha de passar perquè la gent hi trobi resultats reals i perquè la major part dels clients sentin que els diners i el temps invertits els han sortit a compte. Saber que els resultats són bons perquè són demostrables et fa sentir molt bé. A mi, per exemple, guanyar diners amb una loteria, una herència no em faria gens de gràcia. En canvi, fer alguna cosa bé i que tingui resultats té aquest doble impacte: saps que estàs ajudant a millorar el futur i la vida de molta gent i, al mateix temps, t’estàs guanyant la vida amb una cosa gratificant, legítima i que es pot mantenir a llarg termini. I sempre cal fer-ho tot al cent per cent. Aquesta és una de les claus per tenir èxit a internet: donar sempre el màxim que puguis, perquè això és el que funciona a mitjà i llarg termini.
