Mossèn Ramon Rossell ha dedicat més de seixanta anys al sacerdoci, bona part dels quals vinculats a Canillo i al Santuari de Meritxell. Va viure en primera persona l’incendi de 1972 i la construcció del nou temple, i ha impulsat projectes socials i educatius com AINA. Tot coincidint amb els 50 anys de la creació del nou Santuari de Meritxell, repassa alguns dels episodis que han marcat aquestes cinc dècades. Records, anècdotes i vivències que també expliquen l’evolució de Meritxell i d’Andorra al llarg dels anys.
Després de tants anys al costat de Meritxell, què significa avui per a vostè la Mare de Déu de Meritxell? Ha canviat aquesta relació amb els anys?
Fou el primer de juliol quan vaig prendre possessió de la missió que el bisbe, copríncep Ramon Iglesias, em confià. Al matí, l’arxipreste, mossèn Lluís, m’acompanyà a saludar el cònsol Antoni Torres de cal Roc. La seva encaixada de mans va apaivagar els nervis que portava d’haver deixat Organyà i la comarca, on era vicari, i haver de començar en un terreny desconegut. A la tarda vaig anar a resar al santuari de Meritxell. Soc tímid. Estava molt nerviós. M’acollí mossèn Ventura, rector de Canillo de 1929 a 1963. Un sant mossèn. Pujàrem al cambril de la Mare de Déu de Meritxell. La mirada maternal d’aquells ulls grans i la seva mà grossa, allargada i estesa cap a tots, em donaren la pau interior que necessitava per afrontar el repte de ser mossèn de Canillo, d’aquells canillencs dels quals el Miquel de cal Seixanta de Montanissell em deia que portaven un roc a la faixa. Aquella trobada amb la patrona d’Andorra no ha canviat. Les nostres mirades s’han entrecreuat mil vegades i la meva mà s’ha agafat cada dia més fortament a la seva mà. Per això li dic «la meva confident «.
Recorda el primer 8 de setembre que va viure a Andorra? Quina imatge, persona o moment d’aquell dia li ha quedat gravat?
El recordo com si fos avui. Vaig rebre una gran lliçó d’humilitat. El rector de Canillo presideix la missa major amb la presència de les autoritats. Un servidor encara em sentia un pobre vicari ganxo i cedia la presidència de la missa a mossèn Ventura i a l’arxipreste mossèn Lluís. Em digueren: És al rector de Canillo a qui toca presidir. Recordo el Porcioles. Era de la meva terra: ell, de Balaguer; un servidor, de Bellcaire. Els meus pares també s’impressionaren i em digueren: Aquest Porcioles ens va fer els capítols matrimonials. Vaig anar a contar-li que els meus pares eren allí al notari de Balaguer, que deixà el grup d’autoritats per venir a abraçar-los. Els pares ho contaren als companys de Bellcaire i no s’ho creien. Recordo el concert popular que les autoritats oferien al poble andorrà en la festa nacional. Es feia al pati de les escoles d’Encamp, a càrrec del mestre Roure amb el seu orfeó andorrà.
La nit del 8 al 9 de setembre de 1972, el santuari i la talla romànica original van desaparèixer. Com vau viure aquelles hores d’angoixa?
Aquelles flames encara cremen en el meu cor. Acabava de tancar el grup del dijous, que, tornant d’excursió del llac de l’Illa, venien a fer una pregària i m’ajudaven a apagar tots els ciris que fèiem cremar al pòrtic i a tancar portes. Devia faltar poc per a la mitjanit quan van trucar amb força a la porta de la casa rectoral cridant: Foc a Meritxell!. Eren els joves que tornaven d’Andorra de veure els focs d’artifici. Amb aquells mateixos joves, anàrem al campanar de Sant Serni a tocar ‘el toc del foc’. Baixaren gairebé tots els veïns. Els unia el sentiment d’impotència. El Bondància volia travessar les flames per anar a salvar la imatge romànica de la Mare de Déu. Els companys li ho impediren. Hauria estat un suïcidi. L’endemà vaig demanar als pares que anessin a Bellcaire per no augmentar encara més el meu dolor amb les seves llàgrimes. Em vaig estar tota la nit observant l’esforç extraordinari dels bombers, dirigits pel senyor Marfany. Durant el matí vaig atendre els pelegrins del dia de la festa. La padrina de cal Jarca de Prats, la Concepció, em consolà: Mossèn, ara la Mare de Déu l’estimarem encara més! El síndic Escudé em consolà: “La Mare de Déu vol un altre santuari”. No aguantava més el meu dolor. Vaig anar a aixoplugar-me a la rectoria d’Andorra. Mossèn Lluís em confortà. La senyora Rosa em convidà a dinar.
Ha vist passar pel santuari generacions senceres de pelegrins i feligresos. Què busca la gent quan arriba a Meritxell?
Hi ha una expressió andorrana que ho diu tot: “Complir amb Meritxell”. En aquest complir amb la Mare de Déu de Meritxell, llegeixo en els seus ulls: donar gràcies per tot el que han rebut, també per les llàgrimes; la salut i la unitat de la família; la pau i, amb ella, el progrés espiritual, cultural i econòmic d’Andorra. En un mot, volen la Virtus Unita Fortior. El comiat al pelegrí diu: “Que la pau que heu trobat a Meritxell la porteu a casa i la compartiu amb la comunitat”. Admiro les persones que pugen a donar gràcies. És costum andorrà, des de sempre, pujar a presentar el nounat a la Mare de Déu, abans de complir l’any. Meritxell és advocada de la fecunditat. Per aquest motiu, a la rotonda de la carretera general de Meritxell hi ha una valuosa escultura que representa una maternitat.
Hi ha alguna conversa amb un feligrès, alguna confessió, una petició o un gest viscut a Meritxell que l’hagi marcat?
Hi ha tantes confessions que hem posat una llibreta on els feligresos puguin buidar el cor. Una senyora hi està escrivint. M’hi acosto i li dic somrient: Escriviu coses precioses per a la Mare de Déu, que a la nit, en tancar les portes, ho llegeixo i en faig pregària. La senyora em diu: Llegeixi. Llegeixo: Mare de Déu de Meritxell, guardeu a la vostra falda la meva filla Meritxell fins que la pugui tornar a abraçar. Ens férem una gran abraçada parlant en el silenci del santuari. Era de Barcelona. El Dia de la Mare, que a França celebren el darrer diumenge de maig, hi havia una noia plorant davant la Mare de Déu de Meritxell. M’hi apropo. Li dono la mà. Em diu entre llàgrimes: Odio la meva mare! La calmo estrenyent-li la mà i li prego d’escriure una postal de Meritxell per felicitar la seva mare. No vol. L’escric jo mateix. La noia la signa. La tiro a la bústia. El dia 15 d’agost, festa de la Mare de Déu Assumpta al cel, la noia torna a Meritxell feliç, somrient, per agrair-me la postal de Meritxell a la mare. Han fet les paus i ha anat a passar uns dies amb ella al poble de França on viu la mare. A Meritxell practiquem la pastoral dels francesos, que tenen a les esglésies un espai d’accueil. El papa Francesc deia: “No hi ha desgràcia més gran que entrar en un santuari i no trobar-hi ningú amb qui parlar”. Us podria explicar molts moments viscuts que alguns atribueixen a l’atzar. Un servidor en diu “miracles”.
Vostè va viure de prop una Andorra molt diferent de l’actual. Com ha canviat la manera de viure la festa de Meritxell i la devoció a la patrona? I què creu que no ha canviat gens?
El que no ha canviat és la necessitat sociològica d’un poble de tenir un pilar que uneix tota la casa amb les seves diverses dependències. El conseller Armany em deia: “Avui, festa de Meritxell, no hi ha partits polítics!”. El que no canviarà mai és l’amor maternal de la patrona envers els ciutadans d’Andorra i l’amor dels andorrans envers “la Verge Santa, vulgueu-nos sempre ajudar”, que cantem als Goigs. A les festes de Meritxell de finals dels anys seixanta del segle passat, els síndics feien el Consell General al primer pis de la casa del capellà. Després del Consell, eren obsequiats amb la coca de canal típica de Canillo. A l’ofertori de la missa, el senyor Casal, exescolà de Montserrat, oferia el cant de la Salve. A la sortida es ballaven sardanes i els joves feien castells humans al prat de Rossell. Les famílies s’escampaven pels prats de l’entorn per fer un dinar en família. A la tarda, hi havia el res del Sant Rosari. S’aplegava de nou tot el poble. La tradició manava que l’havia de presidir el mossèn de Sant Julià. Quan em vaig tranquil·litzar després de l’incendi, em vaig dir: “De les tristors en farem llum”. Un santuari ha de tenir una obra social. “Jo faig la casa, tu fes la casa dels fills”, m’encoratjava l’arquitecte Ricard Bofill. Les Colònies Populars de Canillo van néixer amb el nou Santuari, ara fa 50 anys. La primera excursió dels colonistes és al Santuari de Meritxell pel camí ral, que és un autèntic museu itinerant. Els infants i joves coneixen la llegenda, l’arbust miraculós de la gavernera i, sobretot, li canten l’Ave i escriuen els seus desigs a l’agenda del Santuari. Aquests darrers anys, els senyors síndics dirigeixen un taller, “Soc conseller, soc consellera”, a la sala del Consell del Santuari. Per satisfer el desig de “complir amb Meritxell”, hem instituït “el mes meritxellià”, que aplega trobades d’adolescents dels punts joves, el pelegrinatge de les residències de la gent gran, que acaba amb un dinar de família, i la trobada dels monitors del Bisbat d’Urgell i la FEMN per revisar l’estiu i planificar el curs. El mes acaba amb la Festa Magna, que culmina un altre 8 de setembre amb autoritats, voluntaris, dinar de germanor i ball. Una de les novetats és la Vetlla de Santa Maria, la posobra del 8 de setembre. Des de la Constitució de 1993, el Govern i el Consell tenen el protagonisme de la Festa de Meritxell, que abans tenia Canillo. Ara Canillo presideix la Vetlla de Santa Maria. Al final parla el cònsol major de la parròquia i es convida tothom a un piscolabis de germanor i al ball de la festa major.
Aquest 8 de setembre, què li demanaria a Meritxell per a l’Andorra d’avui? I què creu que Meritxell ens demanaria a nosaltres?
La Confident em coneix molt bé i sap que jo tiro sempre cap a casa meva. Li demano el lema que vaig posar a les colònies d’aquest estiu: “50 anys més educant en el lleure”. El present i el demà d’un país es troben en l’educació. Els infants i joves han de conèixer el cim de la muntanya de la vida que han de pujar i, alhora, el camí que hi mena. Demanant per l’educació, demano per les famílies perquè, com deia Montessori, a la taula dels pares i dels avis s’aprèn el que no aprendran ni a l’escola ni a l’església. També demano per les escoles, gràcies a les quals Andorra és un país privilegiat: escola andorrana, escola cristiana, escola francesa i escola espanyola. Amb un prec especial: “Que no es confongui el laïcisme amb la ignorància”. I demano per la tercera pota de l’educació: família, escola i lleure. Aquesta pota vol dir natura, cant, creativitat, autonomia, valors humans i evangèlics, tots viscuts en la casa que es diu “CONVIVÈNCIA”. I a la meva petició hi afegeixo la I d’inclusió. Em va emocionar el que respongué un ainista al cap de Govern. El nen vestia la samarreta de futbol de l’Argentina. El cap de Govern li pregunta: Ets argentí? El nen respongué: No! Soc andorrà! Els meus pares són argentins. No és un acudit, si us plau. És el lleure! El que Meritxell ens demana a nosaltres ho vaig escriure en una pregària de la Visita a la Mare de Déu de Meritxell l’any 1980. És una estampa de Meritxell de la qual, cada 8 de setembre, fem, amb el Ministeri de Turisme, una edició de deu mil exemplars de la pregària, amb la Verge Romànica en nou llengües. Es reparteixen als pelegrins. Enguany, amb la pregària en llengua polonesa, hem fet curt: “Meritxell del silenci, ensenyeu-nos a escoltar. Meritxell de la muntanya, ensenyeu-nos a admirar… Meritxell dels infants, ensenyeu-nos a somriure… Meritxell, Mare dels andorrans, ensenyeu-nos la unitat… Meritxell, Mare de Déu, ensenyeu-nos a estimar”.
Vostè ha vist miracles a Meritxell?
Quan contemplo el cedre del Líban, el ploraner i els xops del Prat d’AINA, hi veig un miracle. L’arbre em convida a mirar amunt, buscant la llum i l’escalfor del sol, i a mirar les arrels, que s’endinsen en la terra que l’acull. AINA és un miracle de la Mare de Déu; altrament, no s’explica que, sense diners i confiant en la neu, ens n’hàgim sortit. Miracle! Aquell noi que ja no recordava, assegut a l’escala del santuari, plorant. Vaig anar al santuari sense cap raó. La Mare de Déu volia que algú escoltés aquell jove de Manresa, mecànic de motos de competició. En veure’m, exclamà sorprès: “Vostè és el mossèn. Vostè em va casar”. El vaig escoltar. Vingué a AINA a compartir un tallat. Malgrat que la tartera que havia de superar era grossa, va marxar amb la pau de Meritxell, amb el propòsit de redreçar des de l’amor la situació. Qui em va fer anar aquell diumenge a la tarda a Meritxell?
S’ha enfadat amb Déu en veure tantes injustícies?
Enfadat no arreglaré el món. Injustícies n’hi ha lluny de casa. Em fan feliç els exmonitors que han acabat fent voluntariat en països víctimes de les injustícies: l’Anaís, el Guillem, la Maria, la Rosa, la Carla… AINA s’agermanà amb la parròquia Els Màrtirs d’Uganda, del Senegal, on hi havia un escolapi de Balaguer, el pare Betbesé. Quan veig tantes injustícies, sobretot les del costat de casa, les dels teus, que encara fan més mal, em pregunto com és de valuosa la llibertat, si Déu, sabent que hi sortiria perdent, volgué que la persona fos lliure. Estimo la llibertat i lluito per fer-ne el millor ús possible per poder dir a Déu que l’estimo.
En 60 anys de sacerdoci, ha estat a punt de perdre la fe alguna vegada?
Tinc com un mantra la pregària del cec a qui Jesús li tornà la visió: “Senyor, ajudeu la meva fe!”. Mai no he estat a punt de perdre la fe. He passat crisis molt profundes: una d’afectiva, en el pas dels estudis de filosofia als de teologia; els comentaris de l’equip de la màquina de batre: “Ara treballes perquè, quan seràs capellà, ja no fotaràs res, només missa i olla”. També la negativa dels superiors del Seminari, que em negaren el permís d’anar a França a fer de monitor d’un campament scout «per evitar que perdés la vocació», i que em digueren; i el canvi de vicari d’Organyà per Canillo? La gavenera, amb les seves roses i punxes, donaria per escriure tota una enciclopèdia. Gràcies a les crisis, la meva fe s’ha enfortit. L’important per a mi és la voluntat de caminar cap endavant.
Hi ha alguna cosa que sigui imperdonable, fins i tot per a Déu?
Els botxins que crucificaren Jesús semblaven imperdonables. Per això, Jesús adreça el seu crit al Pare perquè els perdoni: “Pare, perdoneu-los, perquè no saben el que fan”. La lliçó, apresa. Contemplo el Crist en Majestat de Sant Joan de Caselles, del segle XII. Les dures escenes de la passió ens mostren, ja en la creu, el fruit del perdó. Prego amb sant Francesc d’Assís —enguany festegem els 800 anys de la seva mort— la pregària de la pau: “On hi hagi ofensa, que jo hi posi el perdó”. He de reconèixer que perdono. Reconec, però, que la cicatriu de la ferida em costa molt d’esborrar. Ja soc feliç sabent que l’odi no entra al meu cor.
Mossèn, al final de la vida, què ens endurem?
Els amics de l’obra social de la Mare de Déu de Meritxell em pregunten què serà d’AINA quan mossèn Ramon no hi sigui. Responc amb un ample somriure: “Els 50 anys d’amor que he donat als infants i que ells m’han donat a mi, ningú no me’ls prendrà”.
ANÈCDOTES
En 60 anys, per aquí ha passat tota mena de gent. Quina és la persona més sorprenent o estranya que s’ha presentat de cop al Santuari?
M’ho poseu difícil. En diré dues de ben diferents, com la nit i el dia, que recordo amb molta tendresa. L’Asturiano, un refugiat de la Segona Guerra Mundial, que els canillencs acolliren com un més de la família. Anava a buscar bolets amb ell. M’explicà mil històries. Havia estat a Rússia lluitant. Sobrevivia amb el contraban. Posava per davant de tot ajudar la família, que passava greus dificultats. En un dels viatges passava per un dels pobles al peu del Cadí. Donà el paquet als companys per quedar-se a ajudar una família en què el marit havia mort en un accident. S’hi quedà tot l’estiu, fins acabada la collita. L’altre amic és l’Esteve Albert, el del Pessebre Vivent d’Escaldes-Engordany i el del Retaule de Sant Ermengol. M’encomanà la devoció de mossèn Cinto Verdaguer. Lamentava que als ciutadans d’Andorra no els agradés el nou Santuari. Va escriure en nom d’AINA el llibre “Meritxell, imatge i paisatge”. L’Esteve va escriure el text; una fotògrafa alemanya hi posà les artístiques fotografies; un servidor, el pròleg. Gràcies a aquest llibre, nombrosos ciutadans obriren els ulls i quedaren captivats per l’obra de Ricard Bofill, encomanada pel síndic Julià Reig.
La gent porta flors o espelmes, però… quina és l’ofrena més rara, xocant o divertida que algú ha deixat als peus de la Mare de Déu?
L’ofrena més emotiva és la de la Lourdes d’Ordino, que cull cada any les primeres grandalles per posar-les als peus de la Mare de Déu de Meritxell. Altres ofrenes molt emotives són les que lliuren els tallers de les residències de la gent gran en el seu pelegrinatge dins el “mes meritxellià”. Les guarden al museu d’exvots del Santuari. Recordo la més emotiva: una talla de fusta de la imatge de la Mare de Déu de Meritxell sense ulls, quan els ulls de la imatge romànica són tan ressaltats i comunicatius. Em digué el padrí artista: “Els ulls de la Mare de Déu som la gent gran”. Em varen caure unes llàgrimes. D’ofrenes que no dignifiquin el cambril de la Mare de Déu, el Pep, donat del Santuari, les porta directament a la sala de vots.
Algun cop s’ha trobat algú dormint al Santuari, o algú que s’hi hagi quedat tancat a dins per accident?
M’he trobat amb persones, algunes que pelegrinen a peu cap a altres santuaris, que em demanen un lloc per dormir. Els oferim AINA, durant un màxim de tres nits, tots els mesos de l’any, tret dels mesos d’estiu, en què encara ens falta lloc per als infants i joves d’Andorra. Abans de tancar, faig un crit que ressona per la nau i el claustre: “Tanquem!”. El fet més simpàtic és trobar-me algunes parelles que hi pugen al capvespre a festejar. Alguna m’ha demanat el sagrament del matrimoni. El tenien ben guanyat!
Els nens d’AINA sempre pugen a Meritxell. Quina és la pregunta més divertida o la cosa més innocent que un nen ha dit sobre la Mare de Déu o sobre el Santuari?
Soc un servidor que els pregunto: Per què el Santuari de Meritxell és l’església més alegre de totes les Valls? Una em diu: “Per la llum que hi ha”; un altre, “Pel Casamanya, que pots veure des dels peus de la Mare de Déu”; una altra: “Perquè la meva iaia es diu Meritxell…”. Els dic: Molt bé. Ho heu mig encertat. El Santuari de Meritxell és el més alegre perquè hi ha Maria, la plena de gràcia. I acabem resant: “Déu vos salve, Maria, plena de gràcia”.
Ha hagut de renyar mai algun grup per alguna bestiesa que hagi fet dins del Santuari de Meritxell pensant que ningú no els veia?
Mai m’ha passat. El Santuari, amb la Mare de Déu, imposa respecte. Només hem patit el drama del robatori de la imatge per un jove malalt pels problemes que arrossegava. Fou durant la nit. Visiten el santuari persones d’altres religions o no-creients que s’interessen per la història de la Mare de Déu de Meritxell. Meritxell, com ho proclama l’arquitectura de Bofill, té una nau pensada per als creients budistes, un altre claustre, el dels miralls, per als musulmans, i la nau central, que uneix tothom, per als cristians. És un solemne “NO a les guerres de religió”. Meritxell acull concerts de música tibetana. El Dia Mundial del Ioga pugen grups al claustre de les arcades per fer ioga. El Santuari té la Borda de Meritxell, que vol ser una pustynia, una casa d’acolliment per agermanar natura i pregària. Ho vaig treure d’un santuari ortodox de l’Índia.
El 8 de setembre tot és protocol, polítics i missa oficial. Ens pot explicar alguna cosa divertida o caòtica que hagi passat al darrere, sense que la gent se n’adonés?
Una cosa curiosa, que em va fer riure, era que, quan ja hi va haver Govern, que va ser el primer Govern, Òscar Ribas i el síndic aleshores no sabien qui havia d’entrar primer com a primer mandatari d’Andorra. S’ho van discutir, a veure qui entrava primer. Després, a la missa, va anar tot normal. I en acabat dinàvem aquí, al claustre, i també hi havia la qüestió de qui presidia la taula, perquè en aquell moment, és clar, el síndic era una institució històrica i el cap de Govern acabava de començar. I vam trobar una solució bonica: vam posar una taula rodona, així no hi havia presidència. També és bonic que venien aquí i van fer la sala del Consell perquè el dia de Meritxell feien un Consell, i m’entusiasmava que sempre acordaven coses socials per al bé d’Andorra. Per exemple, van acordar el vot de la dona. Que bonic! Després van acordar unes ajudes socials. Era bonic. Era un Consell, però amb aquest caire d’ajuda, de servei al país o al món. Posteriorment, malauradament… aquesta sessió del Consell va passar a baix i pujaven just a l’hora de la missa, però ara el síndic actual torna a sentir molt la importància d’aquesta sala. Tenim la sala de la Casa de la Vall i tenim la sala Meritxell, com una casa pairal i, podríem dir, una residència secundària. M’encanta aquesta idea. I amb tant d’entusiasme que hi posa el senyor síndic, vol que els infants i els alumnes coneguin aquesta sala, juntament amb Meritxell, com si fos una sola medalla: la medalla religiosa, cristiana, per treballar; i la medalla social i política, a l’altra cara.
Té algun record divertit o molt bèstia de com se celebrava el Dia de Meritxell a l’església vella, abans de l’incendi del 72, en comparació amb ara?
El que recordo és que estava molt atapeïda de gent. Meritxell era molt popular i la gent cantava. Recordo especialment l’Ave que cantava el senyor Casals, d’Escaldes-Engordany. Era molt bonica; jo no m’ho esperava. Després pujàvem cap al Cambril, amb aquella estimació per la Mare de Déu. Hi havia tanta gent que, a l’altra porta, es feia un embús i pràcticament no s’hi podia passar. Quan es va cremar el santuari, el senyor Escudé deia que la Mare de Déu ens havia donat una altra església, perquè l’antiga ja havia quedat molt petita. També era molt bonic veure com els mossens hi pujaven tots amb aquella devoció. Era un dia de compartir també amb els polítics: compartíem la taula de l’altar i, després, la taula amb les autoritats. Però el que més recordo, i pel qual en vull donar gràcies, té a veure amb els meus primers anys a Andorra. Quan vaig arribar, la meva vocació era educar els infants i els joves a través del lleure. Em vaig apuntar amb el Pere Canturri al CAMIC, el Campament del Molt Il·lustre Consell General, a Engolasters. A cada torn de campament veníem a Meritxell a peu i visitàvem el santuari. El Pere Canturri, amb molta pedagogia, no volia que les explicacions les fes jo, encara que fos el rector del santuari. Volia que les fes mossèn Ventura, aquell capellà ja gran que havia estat trenta anys rector de Canillo. Mossèn Ventura, molt il·lusionat perquè el Pere Canturri li concedia aquell honor, explicava als nens el retaule, que era molt bonic. Sobretot els feia fixar en una predel·la on apareixien quatre figures: Josep, Maria i dos Jesús. Un Jesús era petit, assegut a la falda de Maria, i l’altre ja era més gran i ajudava sant Josep a fer de fuster. Després, amb el Canturri, sortíem a fora, on tot era un prat, i ensenyava als nens a fer el que en dèiem «el plat andorrà». I quin era el plat andorrà? La llosa. La preparàvem untant la llosa amb cansalada i hi fèiem all i carn. Així que, a Meritxell, tots els nens acabàvem cuinant la carn a la llosa i, després, tornàvem cap al campament.
I amb Ricard Bofill?
En aquell moment potser no valorava prou el privilegi d’haver pogut conversar amb Ricard Bofill. Veníem aquí, ens asseiem a l’esglaó de l’altar, mirant el Casamanya i l’església vella, i ell posava música de Bach. Jo li feia preguntes, però ell em deia: «No preguntis. Mira, mira». I jo mirava i intentava interpretar el que veia. Li deia: «Aquest arc em fa pensar en el nuvi i l’altre, en la núvia. Cadascú és el que és i no ha de renunciar a res. Però després hi ha un arc lateral que representa la comunicació i un altre que representa els fills. I tot això fa que aquest noi i aquesta noia, amb la comunicació i els fills, acabin formant un temple. Què vol dir, això?». I ell em responia: «El que tu hi veus, això és». D’aquesta manera m’anava fent entendre la seva arquitectura. Però el que més em va impactar de Bofill, que no era un home gaire creient —crec que era agnòstic—, va ser una frase que em va dir: «Jo faig la casa de la Mare i tu fes la casa dels fills». Ell tenia molta sensibilitat per l’educació dels infants i els joves a través del lleure. Sabia que jo havia treballat amb el Pere Canturri i coneixia una mica la meva trajectòria. Aquella frase em va motivar a impulsar el Casal Sant Serni, que, com el Santuari, també fa cinquanta anys. També vaig tenir l’oportunitat de conversar amb altres persones vinculades al projecte, entre elles un arquitecte que es deia Ramon. En aquelles primeres converses els vaig preguntar per què el projecte del Santuari preveia la construcció d’un pont. Em van explicar que havia d’arribar fins al Roc de la Salve i que, alhora, havia de servir per protegir aquella zona de la Valira d’Orient, perquè històricament, quan hi havia fortes tempestes, es podia inundar. El pont havia de contribuir a frenar aquesta força de l’aigua. Però el projecte que Bofill havia imaginat per a Meritxell era molt més ampli, i va arribar un moment que el poble va dir: «Prou; amb el Santuari, ja n’hi ha prou». Aleshores jo vaig preguntar als arquitectes: «I no esteu tristos de no haver pogut fer tot el projecte?». I em van respondre, amb una certa ironia: «Estem acostumats als polítics, que sempre retallen».
