El Dr. Ivan Ibáñez, especialista en medicina de l’esport, longevitat i metabolisme, acumula més de 23 anys d’experiència en la millora del rendiment esportiu i humà. La seva tasca se centra també en la medicina preventiva, amb l’objectiu d’allargar l’esperança de vida útil i retardar l’aparició de malalties. També posa el focus en el paper de la nutrició, l’exercici, l’estudi del metabolisme i l’edat biològica dins d’una estratègia de salut personalitzada.
Quan parlem de medicina de la longevitat, l’objectiu és viure més anys o viure millor durant més temps?
La medicina de la longevitat no se centra només a augmentar l’esperança de vida, sinó en allargar el que jo anomeno l’esperança de vida útil. És a dir, intentar retardar al màxim l’aparició de malalties. Si una persona viu 80 o 85 anys, l’objectiu és que arribi als últims anys amb una bona qualitat de vida i que, si ha d’aparèixer una malaltia, ho faci tan tard com sigui possible, idealment en els últims mesos o dies de vida. Les bases de la longevitat, però, continuen sent les mateixes de sempre. No hi ha res descobert que ens permeti evitar la mort. El que és realment important és tornar als pilars bàsics: una bona nutrició, exercici físic, un descans reparador i una bona gestió de les emocions. També hi ha moltes persones que busquen quines coses els poden ajudar a augmentar l’esperança de vida, però abans de començar a buscar què ens pot ajudar a viure més, sempre dic que el més important és eliminar aquells factors que ens poden escurçar la vida, com el sedentarisme, els hàbits tòxics, el tabac o l’estrès.Quan tot això està controlat, llavors sí que podem passar al següent nivell i intentar optimitzar la salut amb diferents recursos i tecnologies.
“No podem deixar d’envellir, però sí influir en la velocitat a la qual envellim”
A partir de quina edat podem començar prevenir l’envelliment i reduir el risc de desenvolupar malalties en el futur?
L’envelliment, de fet, comença fins i tot des de l’etapa fetal, dins de l’úter. El que menja la mare i el nivell d’estrès que té poden influir en el desenvolupament del nen a llarg termini. I el més interessant és que, a partir dels 8 o 10 anys, ja podem començar a fer prevenció. Per exemple, en el cas del sobrepès i l’obesitat, si un nen creix amb un pes adequat i amb un nivell de greix baix, ja està reduint el risc de desenvolupar determinades malalties en el futur. Pel que fa al tractament antienvelliment com a tal —un terme que no m’acaba d’agradar, perquè no podem deixar d’envellir—, sí que podem influir en la velocitat a la qual envellim. Per això, com més aviat tinguem uns bons hàbits ben establerts, més prevenció estarem fent a llarg termini.
Quines eines i tractaments ofereix avui la medicina de la longevitat per optimitzar la salut?
Des del meu punt de vista com a metge, sempre hem de prioritzar aquells que tenen evidència científica quan parlem de longevitat. En primer lloc, es tracta d’optimitzar el nostre dia a dia. Això comença per la nutrició, perquè no tots els aliments ni totes les pautes nutricionals serveixen igual per a tots els pacients o per a totes les persones. L’exercici físic també es pot optimitzar. No parlem només de treball aeròbic, com córrer, sinó també de força muscular, elasticitat, flexibilitat i de totes les qualitats físiques que ens ajuden a mantenir-nos saludables. També és important treballar la gestió emocional i, a partir d’aquí, podem incorporar altres eines, com la suplementació o determinades tecnologies que busquen estimular el que anomenem fenomen d’hormesi. L’hormesi parteix de la idea que un estímul controlat pot fer que l’organisme es torni més resistent i tingui una millor capacitat d’adaptació. Amb la medicina de la longevitat, el que intentem és precisament crear organismes més resistents davant de la malaltia. Per això, primer hem de tenir ben cobertes les bases, podem incorporar tècniques orientades a millorar la resiliència, com alguns tipus de suplements, tractaments injectables o tecnologies com la hipòxia intermitent, que busca estimular mecanismes d’adaptació i reparació dels teixits, també a nivell cardíac i cerebral.
Per a què serveix un estudi del metabolisme i quina informació ens aporta?
L’estudi del metabolisme es fa amb un analitzador de gasos, a través de la respiració. No cal punxar ni inhalar cap tipus de gas. Analitzant el diòxid de carboni que expulsem i l’oxigen residual podem saber si una persona té un metabolisme més ràpid o més lent, si és metabòlicament flexible i, fins i tot, si pot estar indicat o contraindicat recomanar-li un dejú intermitent. Amb aquesta informació també podem veure si el cos utilitza millor els carbohidrats, els greixos o les proteïnes i, a partir d’aquí, plantejar una nutrició de precisió, més que una dieta. Amb l’exercici passa una cosa similar. Primer cal descartar, amb una prova d’esforç cardiològica, que hi hagi problemes que puguin fer que l’exercici no sigui segur, com ara risc d’angina de pit, infarts, arrítmies o alteracions de la pressió arterial davant d’esforços elevats. Amb una prova d’esforç amb gasos, utilitzant el mateix analitzador, podem saber a quines pulsacions cada persona utilitza més greixos o carbohidrats, quins llindars té o quina edat biològica pot tenir el seu sistema cardiorespiratori.
“Abans de buscar com viure més, hem d’eliminar allò que ens escurça la vida”
A través de les pulsacions es pot saber com utilitza el cos els greixos durant l’exercici?
Exacte. A través de les pulsacions podem saber a quina intensitat cada persona utilitza principalment greixos o sucres com a font d’energia. Per tant, si l’objectiu és perdre greix, podem recomanar fer exercici dins del rang de pulsacions en què aquella persona crema més greix. En el cas, per exemple, d’una persona amb diabetis i amb nivells elevats de sucre, també podem determinar a quines pulsacions li resulta més eficaç entrenar per afavorir la utilització de glucosa i ajudar a millorar la resistència a la insulina.
Avui dia podem saber, a través d’algun estudi, quina serà l’esperança de vida d’una persona?
No, avui dia encara no hi ha cap estudi que ens pugui dir directament quina és l’esperança de vida de cada persona. El que sí que podem valorar és l’anomenada edat biològica, és a dir, l’edat real de l’organisme en comparació amb l’edat cronològica que marca el DNI. Per exemple, una persona fumadora pot tenir uns pulmons amb una edat biològica molt superior a la seva edat cronològica. En canvi, pot tenir un cor molt més sa i, per tant, una edat biològica cardíaca més baixa. Podem parlar d’edat biològica de la pell, del cervell, del cor, dels pulmons… N’hi ha moltes. També es pot estudiar l’edat biològica a través dels telòmers, mitjançant una analítica relacionada amb el material genètic. Nosaltres, però, solem utilitzar una prova d’esforç metabòlica amb gasos. Aquesta prova ens permet valorar l’estat global del sistema cardiorespiratori: el múscul, els pulmons, el cor i la capacitat de transportar oxigen. Un dels valors més interessants que obtenim és el VO₂ màx., és a dir, el consum màxim d’oxigen. Com que integra el funcionament de diversos sistemes del cos, ens dona una aproximació molt més global de l’edat biològica que altres mesures més simples, com ara valorar només la força de la mà.
“L’exercici físic és l’estratègia amb més evidència científica per afavorir la longevitat.”
D’entre totes les estratègies que s’estudien actualment per afavorir la longevitat, quines tenen més evidència científica?
Si hagués de destacar una estratègia per augmentar l’esperança de vida útil i afavorir la longevitat, n’hi ha una que potser és poc glamurosa, però que és la que té més evidència, l’exercici físic. A partir d’aquí, també hi ha tecnologies com la hipòxia intermitent. Consisteix a respirar, durant períodes controlats, una menor concentració d’oxigen mitjançant un dispositiu que simula condicions similars a les que trobaríem a gran altitud, per exemple a 4.000, 5.000 o 6.000 metres. Jo sempre dic que la hipòxia intermitent funciona, en certa manera, com un mimètic de l’exercici físic, perquè busca activar alguns dels mateixos mecanismes d’adaptació de l’organisme, fins i tot mentre la persona està en repòs. Quan el cos detecta una menor disponibilitat d’oxigen, s’activen mecanismes d’hormesi, és a dir, respostes d’adaptació davant d’un estímul controlat. Això pot afavorir processos relacionats amb la captació de ferro, la producció de glòbuls vermells i la formació de nous vasos sanguinis en diferents teixits. L’objectiu és preparar l’organisme perquè sigui més resilient davant de situacions en què hi ha menys oxigen disponible, com pot passar en determinats problemes cardiovasculars o cerebrovasculars. Sobretot, es tracta d’entrenar la capacitat d’adaptació del cos, sempre a partir d’una base en què l’exercici físic continua sent l’eina amb més evidència.
