Mai sols, millor Sempre Acompanyats

Des de la seva posada en marxa, a finals de l’any 2018, el programa Sempre Acompanyats, impulsat per la Creu Roja Andorrana, cobreix la demanda d’una seixantena d’usuaris, la majoria gent gran del país, que pateix solitud no volguda. Carina Leclerc, la coordinadora , ens fa un repàs dels eixos principals d’aquest servei, així com un balanç dels tres anys de funcionament.

Explica’ns quin motiu va impulsar la Creu Roja Andorrana a crear el programa “Sempre Acompanyats”?

Es tracta d’un programa que ja existeix també en països limítrofs, com ara Espanya i França. En el cas d’Andorra va néixer a finals de l’any 2018 i principis del 2019, ja que ens vam adonar que hi havia molta gent gran al país , que patia de solitud no volguda. Per això, vam posar en funcionament aquest programa, per pal·liar d’alguna manera aquesta sol·licitud.

En què consisteix el programa, com es fa l’acompanyament i quin és el principal objectiu?

L’acompanyament consisteix a anar a buscar a la persona usuària del programa, a casa seva o al lloc que ens indiqui, i després fer un passeig per un entorn proper a casa seva o també podem fer-li companyia al seu domicili. Tot depèn del que vulgui l’usuari . Un dels principals objectius d’aquest, és pal·liar aquesta solitud no volguda i, alhora, donar suport a les persones amb necessitats especials.

Per tant, es podria dir que aquest programa està destinat a la gent gran del país?

Tenim perfils molt diferents i, si bé la majoria dels usuaris és gent gran, també hi ha edats molt diverses. Per exemple, ara tenim un nen de set anys amb discapacitat que també li estem fem l’acompanyament.

Qui es pot inscriure en aquest programa i de quina manera?

S’hi  poden adherir totes aquelles persones que ho necessitin. Només han de trucar a la Creu Roja o bé fer-ho la demanda a través de la treballadora social, la qual ens farà arribar la sol·licitud.

Quants usuaris participen actualment del programa?

Tenim un total de 30 usuaris programats que fan ús del servei cada setmana, en tenim 17 de servei esporàdic, 3 amb suport psicològic i 9 persones amb l’acompanyament telefònic, als quals, un cop a la setmana, els truquem per veure com estan.

En un país com Andorra s’evidencia el problema de la solitud no volguda, sobretot després d’un confinament i la pandèmia?

Sí, el confinament i la pandèmia han deixat veure que la gent gran està molt aïllada i molt sola. Hem pogut veure, després de la primera onada de la pandèmia, els mesos de juny i juliol passats, que molta gent es va apuntar al programa perquè tenia molta por de sortir sola de casa i d’agafar el virus. Aquesta por va ser provocada pel confinament, però després, quan la situació ha anat millorant, molts usuaris es van donar de baixa perquè van recuperar el contacte amb la família i també la seguretat de sortir novament sols. És a dir, els mateixos usuaris es van adonar que, si complien les mesures de seguretat sanitàries: mascareta, gel, neteja de mans, podien sortir de casa amb seguretat.

Pel que fa a voluntaris, quants voluntaris n’hi ha d’ implicats en el programa?

Tenim un grup de 76 voluntaris dedicats al programa i  n’hi ha ha entre 25 i 30 que actuen sempre, de manera activa, durant els acompanyaments setmanals. Dins d’aquest grup, també es troben aquells voluntaris que participen del servei, una o dues vegades a l’any, tot depenent del temps que tinguin disponible.

Hi ha suficients voluntaris per cobrir la demanda del servei o es necessiten més persones?

Sí que necessitem més persones que se sumin de voluntaris. Actualment, hi ha voluntaris que fan tres o quatre acompanyaments a diferents usuaris i, el fet que se sumin més persones com a voluntàries al programa, propiciaria que la tasca dels voluntaris que es troben actius es pogués alleugerir, almenys una miqueta.

Què es prioritza al moment de triar un voluntari per a un usuari del programa?

Primer, es parla amb l’usuari i s’escolta la seva demanda, i després busquem el voluntari que s’adapti millor al perfil d’aquest usuari. Per exemple, si es tracta d’un usuari amb cadira de rodes o amb un caminador, busco un voluntari que no li faci por anar amb aquest perfil i que, a més a més, se senti còmode i capacitat per poder fer l’acompanyament. Pel que fa al voluntari, ha de tenir do de gents, perquè ha d’escoltar i estar atent a les necessitats dels usuaris. Per això, els voluntaris, abans de començar el programa, fan un curs de  “Cuidadors de persones”, amb l’objectiu d’oferir les eines necessàries per dur a terme els acompanyaments, sense problemes, i que tinguin coneixement de tots els recursos socials que tenim al país.

Des de fa tres anys et trobes al capdavant d’aquest servei a la comunitat, com valores aquesta etapa?

Estic molt orgullosa d’estar al capdavant d’aquest programa, que el trobo molt xulo. Et permet conèixer i ajudar molta gent. El més gratificant és, sens dubte, rebre l’agraïment, per part dels usuaris, de tot el que fem per a ells, així com les coses maques que diuen dels voluntaris, o veure la conexióemocional que hi ha entre usuari i voluntari.

Com valoraries el funcionament del programa, des que va començar fins a l’actualitat, i quin balanç en fas?

Faria una valoració molt positiva perquè al llarg del temps el programa ha anat augmentant, de manera progressiva, la quantitat d’usuaris, ja que les baixes que hem tingut han estat motivades per la recuperació de molts dels usuaris o han entrat a una residència o a un centre de dia. És a dir, no han estat baixes dolentes, sinó que aquests usuaris han trobat un suport diferent i més adequat a les seves necessitats. La resposta dels usuaris sempre és molt bona i no ens demanen més suport, sinó que no els deixem mai sols.

De quina manera es pot incitar a aquelles persones que necessiten el servei, però tenen vergonya o por de demanar-ho?

Cal dir que no tinguin vergonya ni por de trucar-nos, que nosaltres estem per acompanyar-los. Que truquin a la Creu Roja, al 808 225, i demanin per mi, ens encarregarem d’ajudar en tot el que necessitin.