Després de setze anys al capdavant de la parròquia de Sant Julià de Lòria, mossèn Pepe Chisvert inicia una nova etapa com a rector de la catedral de Santa Maria d’Urgell. Valencià de naixement i lauredià d’adopció, deixa una comunitat amb la qual ha compartit projectes, celebracions i molts moments de vida. En aquesta entrevista repassa les seves arrels, la vocació sacerdotal i els anys viscuts a Andorra, marcats per la proximitat amb les persones, el treball amb els joves, el compromís amb Càritas i la transformació de l’església parroquial.
Entrevista: Josep Segura i Sandra Lara Cardiel · Fotografies: Antonio Miralles
Orígens, família i primers anys
Vostè és valencià d’origen, però fa molts anys que el Pirineu forma part de la seva vida. Quan comença aquest vincle emocional amb la muntanya?
Correcte. Vaig néixer a la ciutat de València un 22 de gener de 1966. Era el dia de Sant Vicent màrtir, festa local de la ciutat de València.
La meva infància i joventut sempre han estat molt vinculades a la Vall d’Aran, on passàvem temps de vacances, de desconnexió, de colònies d’estiu i de contacte amb els llacs, els rius i la muntanya.
Quin record conserva de la seva infància a València?
Les trobades de família amb els cosins jugant amb les bicicletes. Sobretot recordo els diumenges amb tota la família compartint la paella i bons moments. Un altre moment que porto gravat és la setmana de festes de falles amb els amics i les amigues.
A casa seva, quins valors li van transmetre els pares que encara avui el defineixen?
Jo soc fill de pagès. Una família tradicional valenciana fidel als valors de la família. Esforç, responsabilitat, puntualitat… De fet, els meus pares sempre deien que la millor inversió era la formació. D’aquí la meva vinculació al llarg de tota la meva infància, adolescència i joventut amb el col·legi salesià que estava al costat de la meva casa de naixement. Allí vaig créixer i em vaig formar. Va ser al col·legi salesià, a la parròquia Maria Auxiliadora i al centre juvenil on vaig viure grans moments de discerniment i de creixement vocacional.
Què queda avui del Pepe valencià en el mossèn que tanta gent identifica ja com a lauredià?
El tarannà valencià, mediterrani, obert, acollidor, festiu, de llum (com els quadres del pintor Sorolla), creatiu i de bones vibracions. Almenys és el que jo sento i intento viure. No puc perdre les meves arrels, formen part del meu ADN.
La seva família com va viure el moment en què vostè va decidir fer-se capellà?
Uf! D’entrada els hi va costar acceptar-ho. Això que des de petit sempre vaig créixer en un ambient cristià a la meva parròquia salesiana i, en algun moment, quan tornava de les convivències vocacionals, podien intuir que el sacerdoci podia ser un camí per a mi. Quan vaig aprovar les oposicions al Ministeri d’Economia van pensar que el meu camí aniria cap al món de l’economia.
Hi ha algun consell del seu pare o de la seva mare que encara l’acompanyi?
La fidelitat, la responsabilitat, el recte obrar i la importància d’una bona formació integral.
Joventut, estudis i vocació
Abans de ser mossèn, la seva vida semblava seguir un camí molt diferent: Economia, oposicions, feina estable… En quin moment tot comença a canviar?
Com us deia abans, la meva vida d’infant i adolescent sempre va girar entorn de la meva parròquia. El grup de fe en el què jo participava amb els meus amics i amigues em va ajudar sempre a discernir i a créixer en la meva vocació. Tenir un bon acompanyament espiritual en aquests moments és molt important. Va ser com una cosa molt natural, deixar enrere el meu treball en el Ministeri d’Hisenda, les meves relacions afectives i fer un pas endavant en la meva preparació i formació cap al ministeri sacerdotal.
Quan va sentir per primera vegada que la vocació sacerdotal no era només una intuïció, sinó un camí real?
Era un “cuquet” que havia tingut sempre a la meva vida… Va haver-hi moments en què jo ho veia molt clar i altres moments en els quals quedava aquesta opció diluïda. Va arribar el dia que vaig prendre la decisió ferma d’anar a estudiar teologia i iniciar una nova etapa. Els anys de formació ajuden en el discerniment i la consolidació de la vocació.
Va tenir por de deixar enrere una vida més convencional?
No, mai vaig tenir por de fer un pas endavant en la meva vida i respondre a tot l’Amor de Déu en la meva vida. La vida d’un sacerdot és lliurament i servei, és una il·lusió permanent. Sentir l’amor de Déu, viure’l i també compartir-lo i projectar-lo.
Què va costar més: prendre la decisió o explicar-la als altres?
En el meu cas, cap de les dues coses van ser difícils. Fer el pas vocacional va ser com la fruita que madura i comunicar-ho al meu entorn d’amistats tampoc va suposar una gran sorpresa, ja que qui em coneixia sabia que aquesta llavor sempre va estar en el meu interior.
Vostè havia treballat al Ministeri d’Economia i Hisenda. Aquella etapa més administrativa i terrenal l’ha ajudat després a entendre millor la gent?
Vaig estudiar econòmiques a la Universitat de València i això va fer que em presentés a oposicions al Ministeri d’Economia i Hisenda. Les vaig aprovar i vaig estar treballant en gestió tributària. Tinc bons i grans records dels companys i companyes de treball que vaig deixar a l’edifici central, que estava en ple centre de la ciutat, darrere de l’ajuntament de la ciutat de València. Després de cinc anys vaig optar per demanar una excedència laboral per anar a estudiar Teologia. El meu pas per l’Administració pública, evidentment, em va ajudar molt a escoltar les persones i a donar resposta als seus problemes i patiments. Sobretot en l’àmbit econòmic, perquè tot el que envolta els impostos i la gestió econòmica no és gens fàcil. Aquesta experiència em va permetre posar-me en la pell dels altres, desenvolupar una actitud empàtica, escoltar-los i intentar resoldre les dificultats amb què es trobaven.
Quan mira enrere, té la sensació que va escollir vostè aquest camí o que el camí el va escollir a vostè?
Sincerament, em sento molt feliç (encara que soni “ñoño”) de la meva opció de vida sacerdotal. Sempre m’he sentit un enamorat de la meva vocació i responsable en els meus compromisos sacerdotals. Crec que ha estat una constant al llarg de la meva vida com a resposta a l’Amor de Déu que sempre he sentit.
“Em vaig fer capellà per servir i he d’estar allà on l’Església consideri que puc ser més útil”
La vida sacerdotal
Què és el més bonic de ser capellà?
Tantes coses: Escoltar, acompanyar, animar, alliberar d’esclavituds i complexos. Ajudar a descobrir l’Amor de Déu en cada persona… Començar el dia amb l’oració i acabar-lo donant gràcies per tot el treball i experiències viscudes. Sentir-me un instrument en mans de Déu. Poder celebrar cada dia l’Eucaristia, proclamar la Paraula de Déu i anunciar la Bona Nova a tothom, creients i no-creients. Intentar cada dia ser un bon testimoniatge del Crist. Poder anunciar el perdó de Déu en el sagrament de la Penitència.
I què és el més difícil, allò que la gent no veu?
No poder resoldre els problemes concrets de les persones que escoltem i acompanyem: persones que no poden arribar a final de mes, que se senten poc estimades, que tenen problemes d’identitat o que no poden cobrir les necessitats bàsiques. Des de Càritas intentem ajudar, però a vegades no és fàcil. Bé sap Déu que ho intentem, però la impotència i les limitacions són per a mi els aspectes que més em costen acceptar. No podem deixar de demanar força i ajuda a Déu.
S’ha sentit mai sol, tot i estar sempre envoltat de gent?
Jo mai no em sento sol. ELL sempre és amb nosaltres, tal com recordo en les meves homilies i en tots aquells moments en què tinc l’oportunitat de transmetre els valors de la fe. I heu de tenir en compte que els sacerdots diocesans vivim la fe amb les nostres comunitats. La parròquia és la nostra família. El suport i l’oració dels uns envers els altres és una constant. La nostra vida és una vida de lliurament actiu. Viure de Fe en la vida diària sempre és motiu d’alegria.
Quin tipus de mossèn ha volgut ser?
Un sacerdot fidel a les arrels de l’Evangeli. Un sacerdot obert, que escolta, que acompanya, que acull, que no jutja, que anuncia l’Amor de Déu i la dignitat que tota persona mereix. No vull ser un sacerdot «agre» amb la gent. Un sacerdot que espanta i rebutja les persones.
Hi ha capellans que imposen distància i capellans que generen proximitat. Vostè ha triat clarament la segona via. Ha hagut de pagar algun preu per ser així?
Evidentment. Hi ha persones que sense conèixer els altres, els rebutgen, els jutgen i els critiquen. Jo els animaria a conèixer la persona o, almenys, donar-li una oportunitat. Criticar en moltes ocasions és un esport massa practicat en el nostre temps. Som humans i, per tant, «no som perfectes» però amb diàleg, acompanyament i escolta sempre es poden modificar actituds de vida.
Què li diria a algú que avui veu l’Església com una institució llunyana?
L’Evangeli ens dona la resposta: Vine i veuràs. En lloc de jutjar, primer coneix. No et deixis portar per la crítica fàcil, els prejudicis i els tòpics. Evidentment, els cristians no som perfectes; sempre podem millorar. Ajuda’ns a millorar. Que les crítiques sempre siguin constructives. No et deixis portar per falsos tòpics. A l’Església sempre hi ha hagut i hi haurà persones pecadores i imperfectes i, per tant, són antitestimonis de la Fe. Però també els convidaria a cercar i descobrir grans persones que han donat, i continuen donant, la seva vida cada dia per Crist i per l’anunci del seu Regne en la construcció d’un món millor, d’una Andorra millor.
Sant Julià de Lòria: 16 anys de vida compartida
Recorda el primer dia que va entrar com a rector a la parròquia?
I tant! Recordo l’aplaudiment després de l’homilia el dia de la Missa de presa de possessió de la parròquia aquell primer diumenge de setembre de fa setze anys. Litúrgicament, no toca aplaudir després d’una homilia, però humanament vaig sentir molta alegria per l’acolliment per part de la comunitat cristiana.
Alguns el van veure al principi com un capellà diferent, valencià, modern i poc convencional. Li va costar guanyar-se la confiança de la gent?
Al principi va costar. Però a mesura que passaven els dies i m’anaven coneixent van veure que les crítiques no es corresponien amb la realitat. Els prejudicis no són bons. En la vida cal confiar i donar oportunitats sempre. És el que també jo demano per a Mn. Joan Pau com a nou rector de Sant Julià. En la vida no podem anar amb la mirada «curta» cal anar amb una mirada «llarga» com les llums del cotxe en la nit.
Quan va notar que Sant Julià ja no era només una destinació, sinó casa seva?
Des del minut zero. Com a fill de l’obediència vaig acceptar el nou destí com a repte, com una nova missió. He intentat que no fos només casa meva, sinó la casa de tothom qui ha trucat a la porta de la rectoria, i que aquí tothom se senti com a casa seva.
Quin moment resumeix millor aquests setze anys com a rector lauredià?
Sens dubte l’any 2023 en què vam celebrar els 800 anys de la troballa de la Mare de Déu de Canòlich. Un any intens pastoralment, un any carregat d’activitats i grans experiències de fe: Viatge a Roma per a regalar al Papa Francesc una talla de fusta policromada de la Verge de Canòlich; el curtmetratge de la pel·lícula «Tiretes»; el llibre de la història de Canòlich, il·lustrat per la dibuixant Pilarin Bayés; Els balcons de tota la parròquia laurediana engalanats amb «banderoles» de Canòlich; L’Eucaristia solemne del dia de l’Aplec; segells de correus espanyols i correus francesos; concerts; conferències…
Es diu que l’església de Sant Julià ha viscut uns índexs d’assistència molt elevats. Quin és el secret perquè una església torni a omplir-se?
Sempre hem volgut que la nostra església fora oberta, acollidora i molt participativa. Una comunitat cristiana viva que acompanya i celebra la fe amb alegria. I passar d’una pastoral de conservació a una pastoral de missió, fent realitat els grans reptes que l’Assemblea Parroquial i el Consell Pastoral han anat marcant.
Vostè ha aconseguit implicar creients i no-creients. Com es construeix aquest pont?
Hem de tocar amb els peus a terra. Vivim el moment històric que vivim i fidels a les nostres arrels cristianes no podem deixar de recrear i encarnar la nostra fe aquí en la nostra realitat andorrana. El diàleg, entre fe i cultura són fonamentals. Tenir sempre una actitud d’acollida i d’escolta a qui pensa diferent. Tots som Obra de Déu i estem en aquest món per transformar a millor totes les realitats. Si tots hi aportem el nostre petit gra de sorra —creients i no-creients— arribarem més lluny i a més gent.
Si hagués de definir la comunitat laurediana amb una sola paraula, quina seria?
Comunitat cristiana oberta i acollidora …com crec que ho són les set parròquies andorranes.
“La parròquia és la nostra família: un espai per escoltar, acompanyar, acollir i celebrar la fe amb alegria”
Canòlich, els joves i una Església viva
Què representa Canòlich per a vostè?
Canòlich ha estat sempre lloc de trobada, espai d’espiritualitat on celebrar la fe. Cada any l’últim dissabte de maig és cita obligatòria en el nostre calendari. A Canòlich pugem i posem als peus de la Verge les nostres oracions, els nostres somnis i esperances. Cada any compartim retrobaments i revivim fe, identitat, història i tradicions.
Com neix el Canòlich Music?
Neix de la voluntat d’un grup d’educadors que volen acompanyar, escoltar i proposar valors de vida i esperança als adolescents i joves dels diferents sistemes educatius d’Andorra. Per al nostre equip d’educadors ha estat sempre una missió i una vocació. Els joves esperen molt de nosaltres. La música és sens dubte una eina educativa meravellosa per a poder transmetre valors, vida i fe.
Què li han ensenyat els joves que no li havia ensenyat cap llibre de teologia?
Sens dubte m’han ensenyat a viure la vida amb “frescor”, amb il·lusió. Ells cada dia ens recorden que hem d’encarnar l’Evangeli amb creativitat.
Per què creu que molts joves, encara que no siguin practicants, han connectat amb vostè?
Acollir, estimar, acompanyar, escoltar, respectar, no jutjar… crec que és la clau. Ajudar-los a trobar el que realment és important a la vida, allò que dona sentit a l’existència.
Vostè ha portat música, llenguatge actual i naturalitat dins l’Església. L’Església necessita parlar d’una altra manera?
El Concili Vaticà II ens convida a viure i celebrar la fe sent fidels als valors de l’Evangeli. Des de la fidelitat podem recrear i utilitzar un llenguatge i una expressió litúrgica actual. La música sempre ha estat en la litúrgia un instrument per a pregar i celebrar. És molt important adaptar el llenguatge a les noves generacions. Moltes vegades diem que els joves són el futur, però els joves no són el futur, són el present.
La reforma de l’església i el llegat artístic
La reforma de l’església de Sant Julià i Sant Germà és una de les grans fites de la seva etapa. Quan va imaginar que aquell projecte podia ser possible?
Sí, efectivament, vam tenir un somni. Un somni que no va ser només meu com a rector, sinó que va ser compartit per tota la comunitat cristiana. Vèiem que l’església estava bé, però volíem donar-li un valor afegit, sempre des d’una perspectiva d’acollida. No volíem que fos un museu, sinó un espai litúrgic viu, un lloc on poder celebrar la fe amb dignitat. Per dur a terme un projecte d’aquestes característiques calia comptar amb professionals especialitzats: arquitectes, experts en litúrgia i persones vinculades al patrimoni. Per això vam organitzar diverses reunions en què van participar arquitectes del Bisbat, representants del patrimoni del país i els arquitectes del Centre Aletti. Entre tots vam aportar idees i vam treballar per transformar l’església i donar-li aquell valor afegit que consideràvem necessari. La idea principal era fer de l’església un espai on se celebrés la fe i on tot contribuís a la major glòria de Déu. Volíem que la llum, la música i els mosaics també parlessin. Antigament, les persones que no sabien llegir entraven a les esglésies i, a través de les pintures i dels mosaics, podien conèixer i comprendre el missatge de la fe. Són imatges que parlen, que expressen i que ens transporten a la presència de Déu. Això és precisament el que hem volgut aconseguir també a la nostra església parroquial: crear un espai viu, acollidor i profundament litúrgic.
Com va aconseguir que Marko Ivan Rupnik acceptés treballar en una església d’un petit país com Andorra?
En aquell somni que comentava en la pregunta anterior, una vegada vam tenir clara la proposta arquitectònica i la distribució de l’espai litúrgic, vam començar a pensar quina podia ser la rematada artística que completés el projecte. Volíem comptar amb un dels artistes més reconeguts en aquell moment dins de l’Església universal i vam escollir el Pare Marko Ivan Rupnik, del Centre Aletti de Roma. El procés va ser molt senzill. Vam buscar les seves dades de contacte a internet, ens hi vam posar en contacte i jo mateix vaig demanar hora per reunir-nos amb ell. Vam comprar els bitllets d’avió, que encara conservem com una curiositat històrica, i vam viatjar a Roma amb Vueling. Ens hi vam presentar amb les carpetes del projecte que havien preparat els arquitectes i amb tot aquell somni que, fins aleshores, només existia sobre el paper. Li vam explicar la proposta per saber què li semblava i, des del primer moment, he de confessar que ens va dir que sí: «Ho faré». Ens va explicar que li agradava la idea. Tenia molts projectes en catedrals i esglésies d’arreu d’Europa i del món, però volia treballar especialment en temples vinculats a comunitats vives. Quan va conèixer la nostra comunitat laurediana i va veure que es tractava d’una parròquia activa, ens va dir: «Sí, us ajudaré. Tant jo com tot el meu equip del Centre Aletti treballarem per fer realitat aquest somni». I així va ser. A partir d’aquell moment vam començar a definir quines imatges havien de formar part dels mosaics per completar el projecte arquitectònic amb aquest acabat artístic. Cal tenir present que tant ell com el seu equip no treballaven únicament el mosaic. El Pare Rupnik també va dissenyar tots els bancs de fusta, les làmpades, les llànties i els vitralls de l’entrada. Tot es va concebre de manera conjunta per donar unitat al temple i convertir-lo en un espai plenament litúrgic, acollidor i al servei de la comunitat.
L’art pot ajudar a acostar la gent a la fe?
L’art és un dels camins més bonics per apropar la fe a les persones. Abans que les paraules, sovint és la bellesa la que toca el cor. Quan contemplem una pintura, una escultura, una església, una peça musical o un paisatge que ens commou, experimentem que hi ha alguna cosa més gran que nosaltres. Aquesta experiència de la bellesa ens obre al misteri i ens pot conduir cap a Déu. La tradició cristiana sempre ha entès que la bellesa és un reflex del Creador. Per això, l’art no és només decoració, sinó també una forma de lloança i d’evangelització. Un retaule, un vitrall o un cant litúrgic poden anunciar l’Evangeli d’una manera que arriba fins i tot a qui no s’acostaria mai a una catequesi.
“No volíem que l’església fos un museu, sinó un espai litúrgic viu, obert i al servei de la comunitat”
Càritas, societat i pobresa invisible
Vostè coneix també l’Andorra que no sempre es veu. Quina és la pobresa invisible del país?
Efectivament, a Andorra, com a tot arreu, hi ha situacions de pobresa, d’injustícia i de manca de dignitat. Tanmateix, a mi m’agrada parlar sobretot de necessitats, perquè a Andorra, com en qualsevol altre lloc, n’hi ha moltes. Més enllà de les situacions de dificultat i de patiment que viuen algunes persones i famílies, també hem de valorar el país on vivim. El fet que Andorra sigui petita facilita la detecció de situacions de pobresa, de necessitat o d’injustícia i permet actuar per transformar-les. Aquest és un dels avantatges de ser un petit gran país. Estem envoltats de grans professionals: les treballadores socials de Càritas, de la Creu Roja i d’altres entitats del país. També cal destacar la bona relació i la coordinació que existeix entre les institucions públiques, tant nacionals com comunals, i els equips de treball social dels comuns, del Govern i de Càritas. Tots plegats busquen sinergies per escoltar, acompanyar i donar resposta a les dificultats de les persones. Actualment, un dels principals problemes és l’accés a l’habitatge. Una altra dificultat important és arribar a final de mes. Hem de ser objectius, reconèixer la feina que s’està fent i valorar-la positivament. També cal posar en relleu la tasca dels voluntaris, que dediquen el seu temps a acompanyar les persones, detectar situacions de pobresa, necessitat o injustícia i buscar-hi solucions. En definitiva, tot això vol dir escoltar, acompanyar i treballar per transformar aquestes realitats.
Què li ha ensenyat Càritas sobre les persones?
Pel que fa a la necessitat i a la tasca de Càritas, crec que el fet de mantenir-ne sempre les portes obertes representa una oportunitat per atendre les persones que passen per un moment de dificultat i que, de vegades, ho veuen tot fosc. Càritas acompanya i escolta. No és una ONG, com sovint es diu, sinó que és la mateixa Església. Des de la fe, intentem donar resposta a les necessitats de les persones i posar en pràctica la doctrina social de l’Església, que ens recorda i ens ajuda a defensar la dignitat que mereix tot ésser humà, tant aquí com arreu del món. Des de Càritas intentem donar resposta a situacions de pobresa, vulnerabilitat i injustícia del nostre entorn més proper. Paral·lelament, també hi ha altres entitats de l’Església, com Mans Unides, que treballen per atendre les necessitats de les persones en altres països, especialment en aquells territoris que tradicionalment hem anomenat països del Tercer Món. La tasca de Càritas i la de Mans Unides es complementen. Totes dues són entitats de l’Església i comparteixen el mateix objectiu: acompanyar les persones, defensar-ne la dignitat i donar resposta a les situacions de necessitat i d’injustícia. Hem de donar gràcies perquè cada dia podem tenir un plat a taula, una possibilitat que, malauradament, no està a l’abast de tothom. Conèixer i parlar amb persones que pateixen o que passen per situacions de dificultat ens ajuda a prendre consciència de la realitat. També ens ajuda a ser més humils i, sobretot, a valorar i agrair tot el que som, tot el que tenim i tot el que vivim.
En una societat que sovint mesura l’èxit amb diners, imatge i reconeixement, quin espai queda per a la fragilitat?
El papa Francesc sempre insistia que l’Església havia de sortir, que no podia quedar tancada entre quatre parets. Parlava d’una “Església en sortida”, propera a la gent, que acompanya, escolta i camina al costat de les persones. Per això, la meva manera d’entendre el sacerdoci és aquesta. Jo no sé ser capellà només estant a l’altar; també necessito ser al carrer, als barris, amb les famílies, amb els joves, amb els malalts, amb qui pateix i amb qui busca un sentit per a la seva vida. L’altar i el carrer no són dues realitats oposades: es complementen. Allò que celebro a l’altar m’empeny a sortir a trobar les persones, i allò que visc al carrer torna a l’altar convertit en pregària, en acció de gràcies i en compromís.
“Moltes vegades diem que els joves són el futur, però els joves no són el futur: són el present”
Comiat
Amb la mà al cor —i vostè, com a mossèn, no pot mentir—, li va agradar la decisió del Bisbat que l’allunya d’una part tan important de la seva vida?
Jo em vaig fer capellà per servir. Per això, quan el senyor bisbe em va proposar deixar Sant Julià de Lòria i assumir la responsabilitat de rector de la catedral d’Urgell, des del primer moment li vaig dir que sí. Ell és qui té la visió de conjunt de tota la nostra Església diocesana, de tot el bisbat d’Urgell, no només d’Andorra, sinó també de la resta del territori. No podem oblidar que la catedral és l’església mare de tot el bisbat d’Urgell. També és la nostra catedral, la catedral dels andorrans. Insisteixo que em vaig fer capellà per servir. Per tant, he d’estar allà on la meva persona i les meves capacitats com a mossèn puguin ser més necessàries. El bisbe té la responsabilitat de dirigir i coordinar la diòcesi, però també de pregar i invocar l’Esperit Sant per discernir quines són les necessitats de l’Església i com cal donar-hi resposta. En aquest discerniment va considerar que jo podia assumir aquesta nova missió, aquest nou servei, i jo li vaig respondre que sí. Sant Julià de Lòria ha representat setze anys de la meva vida. Hi he dedicat molts anys i hi he intentat aportar, de manera positiva, tot allò que porto al cor. Ara, però, l’Església em demana una nova missió. L’objectiu és poder traslladar a la Seu d’Urgell tot el que hem après durant aquests anys: el treball en equip, la manera de caminar junts i aquest esperit sinodal que hem intentat viure a la parròquia. La Seu d’Urgell i la catedral també necessitaven un canvi i una nova etapa. Ara em correspon donar resposta a aquesta necessitat amb el mateix esperit de servei.
Quan algú li diu “Pepe, no marxis”, què li passa per dins?
Moltes persones m’han preguntat: “Pepe, per què marxes? Per què no vas dir que no a la petició del bisbe?”. Aquestes preguntes, evidentment, també m’han generat algun moment de dubte personal. No sento que estigui deixant la gent de Sant Julià de Lòria; continuaré portant sempre al cor tota la comunitat laurediana i tota la gent d’Andorra. Només faltaria. Totes aquestes reaccions, tan humanes i naturals, també m’han fet adonar de com he estat d’estimat. M’he sentit molt valorat i acompanyat, i això ho agraeixo profundament. Tanmateix, jo em vaig fer capellà per servir. La dimensió humana fa que també apareguin dubtes i moments de dificultat. El mateix Crist, en els moments més durs de la seva vida i especialment a la creu, va expressar el seu sofriment amb aquelles paraules: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Jo també he tingut moments de dubte i m’he preguntat si realment havia de marxar. Però finalment vaig entendre que havia de dir que sí, precisament pel que explicava en la pregunta anterior: em vaig fer capellà per servir i he d’estar allà on l’Església consideri que puc ser més útil.
Què vol agrair públicament a la gent de Sant Julià?
Estic molt agraït a la comunitat cristiana de Sant Julià de Lòria, a tot Andorra i, fins i tot, ampliaria aquest agraïment a tot el bisbat d’Urgell. Em sento una persona valorada i estimada. Crec que el senyor bisbe, durant aquests dos darrers anys, ha recorregut tot el territori del bisbat d’Urgell, ha conegut de prop les diferents realitats i, a partir d’aquesta experiència, ha pres les seves decisions i ha format el seu equip. No podem oblidar que ha volgut cridar-me perquè sigui al seu costat i formi part del nou equip episcopal. Crec que això també ha de ser un motiu d’orgull per a Sant Julià de Lòria i per a Andorra. El fet que el senyor bisbe hagi escollit mossèn Toni Elvira, mossèn Pepe Chisvert i l’Anna Villas, com a seglar, per formar part de l’equip més proper del bisbat, l’equip episcopal, també hauria de ser un motiu d’orgull per a les comunitats cristianes d’Andorra. I, en l’àmbit personal, només puc viure-ho com una acció de gràcies a Déu. Em sento valorat i estimat, i afronto aquesta nova etapa amb voluntat de servei, disponibilitat i agraïment. Vull agrair a tota la comunitat de Sant Julià de Lòria el fet d’haver-hi estat sempre, de caminar junts, de fer equip i de treballar plegats. Durant aquests anys hem compartit molts projectes i compromisos en tots els àmbits de la vida parroquial: la litúrgia, la catequesi, Càritas, les misses joves i totes les iniciatives adreçades als infants i als joves. He d’agrair profundament la implicació de totes les persones que han fet possible aquesta tasca i que hauran de continuar treballant amb el mateix compromís. Perquè, encara que marxi un rector, la comunitat continua. Marxa un rector, però n’arriba un altre, més jove que jo, amb moltes qualitats i capacitats. Ho farà al seu estil, com és natural, però estic convençut que la comunitat no anirà enrere, sinó que continuarà avançant i construint. Caldrà continuar donant resposta als reptes que ens presenta la vida quotidiana, tant des de l’àmbit de la fe com des de la cultura i des de tot allò que representa una parròquia dins la societat andorrana.
Quin Pepe arribarà ara a la Seu d’Urgell i a l’Alt Urgell?
El Pepe és el Pepe. Jo soc com soc i no canviaré ni el meu ADN, ni el meu tarannà, ni el meu estil. Com sempre m’han dit les persones que hi entenen, les persones no canvien, com a molt, modifiquen algunes actituds i conductes. Per tant, si el bisbe m’ha confiat aquesta nova missió i aquest servei, entenc que és perquè coneix la meva manera de ser i de treballar. La seva voluntat és que tot allò que hem fet i desenvolupat a Sant Julià de Lòria també ho puguem traslladar a la catedral, que serà la meva nova missió. L’objectiu és fer de la catedral d’Urgell un temple obert els 365 dies de l’any, una catedral viva, on la fe se celebri cada dia i on hi hagi una activitat litúrgica constant. A aquesta responsabilitat s’hi afegeix, com comentava abans, el fet de formar part de l’equip episcopal, l’equip més proper al bisbe. La nostra tasca serà acompanyar-lo, expressar amb sinceritat el que pensem i treballar conjuntament en la direcció del bisbat d’Urgell. Els dies 1, 2 i 3 de setembre anirem a Núria, patrona del bisbat d’Urgell. Allà celebrarem aquest compromís de fidelitat a l’Església i renovarem la nostra vocació i el nostre servei com a mossens.
Quina serà la seva tasca, a partir d’ara, en el seu nou càrrec i ubicació?
Com a nou rector de la catedral de Santa Maria d’Urgell, treballaré en equip amb la resta de mossens de la Seu d’Urgell. Cal recordar que, més enllà de la catedral, a la ciutat també hi ha l’església de Santa Magdalena i diverses comunitats religioses que necessiten atenció pastoral. Tenim, per exemple, la casa mare de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, on està enterrada la mare Janer. També hi ha la Llar de Sant Josep, amb una comunitat religiosa que duu a terme una tasca preciosa d’acompanyament de la gent gran i on se celebra missa cada dia. Tots els capellans que serem a la Seu d’Urgell haurem de treballar conjuntament. Com a rector, em correspondrà coordinar i distribuir les diferents responsabilitats per poder atendre les necessitats litúrgiques, humanes i cristianes, no només de la ciutat, sinó també dels pobles de la comarca. També comptarem amb mossèn Jerrick, mossèn Ivan Ayala, mossèn Jordi i altres capellans grans que viuen al seminari o que treballen al bisbat. Així mateix, haurem d’acompanyar la comunitat del col·legi La Salle de la Seu d’Urgell. La meva feina com a rector serà, per tant, coordinar tota aquesta realitat pastoral des de la catedral i des de la parròquia de Sant Ot, que aglutina les diferents comunitats, capelles i esglésies del territori. L’objectiu serà treballar en equip i garantir que totes aquestes comunitats siguin ateses en el seu dia a dia.
I ja per acabar l’entrevista, què li demana vostè a Déu per al present i futur de Pepe Chisvert?
El que li demano cada dia és que em mantingui la il·lusió, el coratge i l’energia. Això és el primer que li demano: poder continuar sent una persona normal i natural, continuar enamorat de la meva vocació i respondre a aquest amor, que és l’amor de Déu present en la meva vida. A Déu també li demano que m’acompanyi, però igualment demano el suport de les persones, perquè Déu es fa present en el cor de cada cristià i de cada creient. Demano a la comunitat que pregui per mi davant d’aquesta nova missió i dels nous reptes que l’Església em confia en aquest moment, tant en l’àmbit del bisbat i de la Seu d’Urgell com a Andorra. No hem d’oblidar que mantindré els meus compromisos amb el país. Continuaré com a delegat episcopal de Càritas Andorrana, encara treballaré en tots els àmbits relacionats amb l’ensenyament i continuaré vinculat al Canòlich Music. Moltes persones pensen que, pel fet de traslladar-me a la Seu d’Urgell, abandonaré Andorra. No és així ni serà així. Continuaré assumint els meus reptes i compromisos amb el país. Això és el que demano al bon Déu i que em permeti viure cada dia amb intensitat la fe que un dia va néixer en la meva vida. També demano al bon Déu, per intercessió de la Mare de Déu sota l’advocació de Canòlich, que ens protegeixi a tots. I dono gràcies per totes les persones que m’han acompanyat fins ara, que segurament ho continuaran fent i que continuaran pregant per mi. Ja sabeu que, a la Seu d’Urgell, sempre hi tindreu un amic amb qui compartir la vida, prendre un bon cafè i, si en algun moment cal, eixugar les llàgrimes.
PREGUNTES I RESPOSTES BREUS
Un lloc? El santuari de Canòlich
Una paraula per definir Sant Julià? Porta d’entrada a Andorra
Una olor que el transporti a la infància? La que desprèn la flor dels tarongers
Un record inesborrable? El dia de la meva ordenació sacerdotal
Una persona que l’hagi marcat? El Papa Francesc
Una virtut que admira? Optimisme i creativitat
Un defecte que reconeix? La impaciència
Com es definiria vostè en només tres paraules? Enamorat de Déu; Optimista; compromès
Una mania? L’ordre
Una cançó? “Imagine” de John Lennon i “Pie Jesu” de Sarah Brightman
Un moment de pau? L’Eucaristia diària
Una pregària? La pregària per excel·lència dels cristians: El Parenostre
Una frase que repeteix sovint? Si volem… podem
Un valor imprescindible? L’alegria
Una cosa que no suporta? El desordre
Una alegria quotidiana? El compartir amb les persones
Una lliçó que li han donat els joves? Mirada oberta a la Vida
Una lliçó que li ha donat Sant Julià? L’amor a la Verge de Canòlich
Un moment difícil? La mort d’essers estimats
Una cosa que s’emporta de Laurèdia? 16 anys de projectes i vida compartits
Una cosa que hi deixa? El llegat de les obres a l’església parroquial i a la rectoria
Un somni complert? Els mosaics de l’església parroquial
Un projecte que l’enorgulleix? El festival Canòlich Music
Una imatge que no oblidarà? La visita a Roma amb motiu dels 800 anys de Canòlich
Un missatge per als joves? Alceu la mirada. Obriu el vostre cor al Crist
Un missatge per als no-creients? Deixa’t estimar
Què és la fe? Confiança profunda en Déu
Què és servir? Donar la vida cada dia als que esperen de mi
Què és ser mossèn? Ser un “enamorat” del Crist
Què és Canòlich per a vostè? Lloc d’espiritualitat i d’encontre
Què li diria avui a Sant Julià? No et quedis aturada. Alça la mirada
