L´essència de Prada: un record de la col·lecció tardor-hivern 2018-2019
“La nit comporta un perill per a aquelles dones prou valents i intrèpides com per sortir”, deia Miuccia Prada mentre desfilaven en plena nit els seus models de la nova col·lecció tardor-hivern 2018–2019, amb vestits gairebé transparents i adornats de tul i llaços fins a perdre’s en la foscor.
Amb tot, l’espai escollit, al capdamunt del quart pis de la recentment inaugurada torre de la Fondazione Prada a Milà, mai es quedava del tot a les fosques. A través de les seves finestres s’estenia la visió apocalíptica d’un eral industrial, amb la seva cridòria d’ocells de plàstic neó i un dron que gravava el que passava a l’interior de l’edifici.
Es feia difícil captar què intentava dir la dissenyadora a través d’aquesta col·lecció esgarrifosa i incòmoda de peces conjugades en vibrants colors. Algunes, com un embolcall amb niló i amb el tradicional logo en triangle de Prada, s’assemblaven bastant a les imaginatives bosses de Prada dels 80. El “bustier” en qüestió anava sobre un vestit amb un estampat digital de flors que fins i tot brillava en aquella mitja foscor.
La moda de Prada té una llarga història de jocs amb els estereotips masculins i femenins, com enfrontar esport i flors o materials industrials contra gasa.. Però els colors àcids i els accessoris fluorescents no semblaven anar molt bé a la depurada sastreria de Prada. Les creacions més lineals es matisaven amb elements més femenins, com un estampat de flors per aquí o un escalfador de plàstic per allà.
El que semblava faltar-li a aquesta estranya experiència és que les peces acabessin d’encaixar bé en el món Prada. El concepte de protecció hi era, i es plasmava per exemple en un top de cremallera estil “surfer” amb pantalons de niló en taronja i fúcsia o un vestit verd fluorescent amb fibres tipus ploma.
Aquestes qüestions no se li plantegen a un artista, perquè la seva missió és traslladar l’expressió dels seus pensaments i sentiments més profunds. Però la roba és roba, més enllà d’una manera hiperartística de presentar la col·lecció en una torre novíssima i extraordinària. A les botigues, aquestes peces eclèctiques per separat seran molt menys inquietants. Perquè al final, l’art és art.
