L’Andrea Alonso és interiorista i creadora de contingut. Autèntica, optimista i creativa, transmet una energia que es reflecteix en tot el que fa. A través dels seus continguts, busca inspirar, compartir felicitat i deixar empremta en les persones que la segueixen a les xarxes socials.
Entrevista: Sandra Lara Cardiel Fotos: Andrea Alonso
El teu vídeo viral sobre el carbassó és tot un èxit. Esperaves una reacció tan positiva?
Realment no esperava una resposta tan positiva perquè sentia que, tal com es prenen les coses a internet últimament, algú ho podia interpretar malament o pensar que ho feia en to de burla. Però jo el que estava fent era mostrar admiració per la llengua, perquè el català em sembla una llengua molt bonica. Sempre tens aquella por de pensar: «A veure com ho interpretaran, a veure si es pensen que m’estic rient». Però, afortunadament, va ser tot el contrari. Va tenir una acollida molt bona, això em motiva a continuar aprenent i em fa molt feliç.
Com valores la importància del català a Andorra?
Jo, que vinc del País Basc, tinc molt interioritzat el fet de conviure amb una segona llengua. En el meu cas, a Vitòria, era l’euskera. Per això, quan vaig arribar aquí i vaig veure que es parlava català, no em va sorprendre gens, ni tampoc el fet que se’n promogui l’aprenentatge. Personalment, no em molesta, al contrari, em sembla una cosa molt bonica. A més, crec que la majoria de les persones que et demanen que parlis català no esperen que el dominis perfectament, sinó simplement que et puguis defensar en el dia a dia i que tinguis unes nocions bàsiques de la llengua. Entenc que hi hagi gent a qui no el motivi aprendre’l, però també penso que haurien de ser conscients que fer aquest esforç els pot ajudar molt en la seva integració i en la seva vida quotidiana al país.
“La creativitat és el que més m’apassiona del disseny”
Què és el que més t’apassiona de la teva feina?
El que més m’apassiona del disseny és que és una professió molt dinàmica, on cada projecte planteja un repte diferent i requereix una idea nova. Jo soc una persona amb el cap sempre ple d’idees, a més tinc TDAH i no puc parar quieta. Per això, el fet que cada tasca sigui diferent em manté activa i motivada. És precisament aquesta possibilitat de deixar volar la creativitat el que més m’agrada del disseny.
Com equilibres el temps entre el treball i l’edició de vlogs?
La veritat és que ni jo mateixa sé gaire bé com ho aconsegueixo. Suposo que tot es basa a establir prioritats. El primer sempre és la meva feina com a interiorista, després venen la creació de contingut i l’edició. I he de reconèixer que la meva vida personal acostuma a quedar en últim lloc, tot i que sé que no hauria de ser així. A vegades acabo sacrificant temps personal per dedicar-lo a la feina, però també sento que estic en una etapa de la vida en què he de lluitar pels meus objectius i donar el millor de mi mateixa per convertir-me en la millor interiorista i creadora de contingut possible. Això no vol dir que descuidi la meva família o la meva parella, però és cert que, de vegades, la feina ocupa una posició prioritària. També ajuda el fet que dormo poc i m’aixeco molt aviat. M’agrada aprofitar cada moment del dia. Per exemple, quan vaig al gimnàs, aprofito per editar contingut, i si camino pel carrer, sovint responc correus.
Com és un dia a la teva vida?
Realment, la meva vida, malgrat el que mostro a les xarxes, on intento romantitzar-la i fer que sembli que cada dia és diferent, és força senzilla. Al final, el que busco és que cada vlog sigui sorprenent, però la base sempre és la mateixa. Em llevo normalment entre les 7 i les 8 del matí. Acostumo a esmorzar amb el correu obert i de seguida em poso a treballar a l’ordinador: plànols, projectes i reunions. Quan puc, intento trobar un moment per anar al gimnàs. Després de dinar, dedico les tardes sobretot a la creació de contingut. I els caps de setmana sí que intento descansar i fer coses que m’agraden com anar a dinar i passar temps amb la meva parella i viatjar, tot i que no ho faig tant com vull.
“El més bonic és saber que els meus vídeos poden inspirar o motivar altres persones”
Com gestiones els límits entre la teva vida pública i la privada?
Una de les coses que m’agraden de YouTube és que et mostres de manera molt natural, i jo, en aquest sentit, no sé fingir ni ser d’una altra manera. Soc com soc i ja està. Però, també crec que pot ser una mica perillós, perquè la gent pot arribar a identificar quines són les teves vulnerabilitats i les poden utilitzar en la teva contra. És una cosa que em fa una mica de respecte, però ho assumeixo, perquè no vull deixar d’ensenyar qui soc, què m’agrada, què no, què em posa trista i què em fa feliç. Els límits els marco sobretot en les coses que ara mateix són més importants per a mi. Una és la meva parella, que només ha aparegut de manera molt esporàdica a les xarxes i sense donar-hi gaire protagonisme i l’altra és la meva feina, perquè hi ha projectes i clients amb informació confidencial que no es poden compartir.
Què és el que més t’agrada de compartir el teu dia a dia?
El que més m’agrada de compartir el meu dia a dia és poder veure els vídeos d’aquí a un temps i mirar enrere. És molt bonic adonar-te que, encara que a vegades sembli que no avances, en realitat estàs creixent. Em diverteix molt veure com m’ha canviat la vida d’ara respecte a fa un any. A més, el fet de gravar vlogs també m’incentiva a fer coses. De fet, des que gravo vlogs he fet un canvi de vida molt important. I després hi ha tota la part que em retorna la gent. Rebre missatges o trobar-me persones pel carrer que em diuen que els agraden els meus vlogs, que els relaxen, els inspiren o els motiven a fer coses, m’omple moltíssim.
D’on surt aquesta energia tan positiva que transmets?
És una cosa que em surt de manera natural. Tant la meva mare com el meu avi sempre han estat persones molt positives, i els he tingut com a referents al llarg de la vida. Jo, per naturalesa, també soc una persona molt alegre. Si hi sumes que soc positiva, feliç i bastant hiperactiva, al final tota aquesta energia l’acabo invertint en coses que m’agraden, que em motiven i que em fan feliç. M’agradaria dir que tinc alguna mena de secret, però la veritat és que no forço res. Simplement em surt així.
Tot i la teva presència a les xarxes, et consideres una persona tímida?
Sí, soc molt tímida. Crec que la gent no és conscient de com n’arribo a ser. I, evidentment, he d’anar trencant barreres, com ara fer aquesta entrevista. Per a mi és tot un repte, i m’he de preparar mentalment. Fixa’t que fins i tot per anar a esdeveniments aquí a Andorra, on coneixes gent em poso nerviosa. I no té gaire sentit. Quan vaig pel carrer, de vegades algú s’acosta de manera molt amable i afectuosa per dir-me coses boniques, i jo no sé gaire bé com reaccionar. Estic agraïda, evidentment, però em costa verbalitzar-ho. Sé que pot sorprendre, però la realitat és que, quan gravo, estic sola a la meva habitació parlant davant de la càmera. Fins i tot als vídeos de YouTube sempre surto sola. No estic acostumada a interactuar amb una càmera i, alhora, amb altres persones. És com si fos jo amb mi mateixa, i prou. Però també sé que és una cosa que he d’anar millorant.
Has rebut crítiques pel contingut que comparteixes?
La veritat és que no rebo gaire hate, però és cert que soc un perfil relativament petit i només se m’han fet virals un parell de vídeos. Evidentment, sempre hi ha algú disposat a criticar-te. De fet, se m’ha criticat força pel tema del català. També hi ha qui es fica amb mi per l’estil de vida que porto, perquè consideren que soc una privilegiada. Però sovint utilitzen aquest privilegi per desmerèixer el que faig o per donar a entendre que no he hagut d’esforçar-me perquè tinc una bona situació. Sincerament, comparat amb tots els missatges bonics i el suport que rebo cada dia, és una cosa tan insignificant que no m’afecta. Jo tinc molt clara una cosa: el contingut que faig és per entretenir la gent, per aportar felicitat i alegria.
Què és el que més et va sorprendre de la vida aquí a Andorra?
Jo vinc de Vitòria, que és una ciutat força semblant a Andorra. També és una ciutat petita, amb un clima bastant similar, així que el canvi de venir a viure aquí no va ser gaire impactant. Els canvis més grans els he notat en l’àmbit personal. Quan vaig arribar, no coneixia ningú. També és cert que jo no hi vaig posar gaire de la meva part, perquè no sortia molt de casa. Amb el temps, però, vaig començar a conèixer persones que estaven en una situació molt semblant a la meva. Aquí hi ha molta gent que ve de fora buscant un futur millor o un estil de vida diferent del que tenia abans. He conegut persones que també tenen la família lluny, que van arribar sense amistats, però amb moltes ganes d’aprendre, de créixer i de tirar endavant els seus projectes i empreses. M’he sentit molt identificada amb elles. Hem creat vincles molt forts i, avui dia, sento que som com una família. Aquesta sensació de fer pinya, de sentir que formes part d’un grup que es dona suport mútuament, només l’he viscuda aquí. I tampoc vull deixar de destacar una altra cosa: la seguretat i la tranquil·litat que es respiren en el dia a dia. És una qualitat de vida que es nota molt. Poder-te llevar al matí i veure la natura, les muntanyes, saber que tens les pistes d’esquí a cinc minuts de casa… Tot això és un privilegi que no té preu.
