Els passatgers d’autobús, sobretot els habituals, tenen un cabàs d’històries viscudes en tant que viatgers. Els conductors també. Ells hi han passat mitja vida. I alguns només ho havien de fer un estiu…
És el cas de Meritxell Arroyo. Ens explica com va començar: «Em vaig treure el carnet per dedicar-me a conduir ambulàncies. I per fer les pràctiques, em vaig oferir al senyor Nadal i em va dir: ‘Et vull, però fixe’. I jo: ‘No, sortiran places per a xofer d’ambulància i m’hi vull presentar’. I ell: ‘Mira, tu vine i quan surtin les places ja en parlarem’. I aquí estic«. Això va ser el 1999…
És un cas similar al de Jaime Marcos: «Treballava de repartidor i el meu cap em va fer treure el carnet de primera, ja que a l’autoescola, que estava ubicada a la Seu, hi havia una oferta per treure’s el carnet d’autobús. I l’home em va dir: ‘No siguis ruc, treu-te’l!’ I jo deia: ‘Si mai trauré a passejar un autobús!’ I ja em veus: porto vint anys fent-ho!«.
En canvi, per a Fran Carmona portar autobusos ha estat la seva vocació. «Sempre m’ha agradat molt. Tinc la sort de fer una feina que m’agrada, tot i que hi ha dies que acabo malhumorat, ha, ha!». A tots tres els agrada. El Jaime, tot i haver entrat de carambola, afirma: «És que si no t’agrada la teva feina millor que canviïs. Això és com un supermercat, estàs de cara al públic, i has de donar un servei. I et convé tractar-los bé perquè si els tractes malament ells et tractaran a tu igual».
El Jaime, la Meritxell i el Fran són només tres dels més de 50 xofers que treballen a Autocars Nadal
El mateix pensa la Meritxell, amb l’agreujant de gènere. «T’ha d’agradar portar aquests bitxos, perquè no és fàcil. I menys si ets una noia. Quan vaig començar, alguns companys em miraven malament. Però si havia de sortir a posar cadenes al Port d’Envalira, a la una de la matinada, ho feia i em vaig acabar guanyant el seu respecte«.
Amb aquest tema queda feina per fer: «Avui dia a Andorra això ja està bastant assumit, però conec algunes xoferes a Espanya que no estan igual de considerades que els seus companys. Per sort, cada cop veiem més dones al volant i això s’anirà corregint, espero».
Preguntats sobre què els agrada més de la feina, els tres conductors responen el mateix: «conduir i el tracte amb la gent», diu la Meritxell, «el tracte amb la gent i el circuit, que són set quilòmetres aproximadament i que és molt amè», per al Jaime, i «el tracte amb la gent i amb els companys», per al Fran.
La feina no sempre és fàcil, és clar. El Jaime troba que cada cop hi ha menys civisme entre els conductors: «Cada vegada és pitjor. Intenten saltar-se el cediu el pas per no deixar-te passar… I penso: Si et plau! Què guanyes fent això, dos minuts? També hi ha gent cívica, eh, que consti!».
Per a la Meritxell, «portar 50 o 60 persones és molta responsabilitat. A Andorra, amb el clima que tenim, s’ha de vigilar. I quan marxes de viatge també, no tant per tu com pel que puguin fer els altres. Però no pots sortir a la carretera patint, perquè si no, no sortiries».
Els tres entrevistats comparteixen moltes coses, però no són pas iguals. El Jaime ha fet sempre línies interurbanes i li agrada: «A les sis recullo el bus a cotxeres per estar a dos quarts de set a Sant Julià i faig el canvi aquí a la Comella sobre un quart o un quart i mig de tres. Cada dia faig nou viatges de pujada i vuit de baixada». La Meritxell i el Fran, en canvi, fan de tot: interurbana, escolar, discrecional… «Les sortides i viatges m’agraden. Em va bé no haver de fer sempre el mateix», diu ella.
El Fran porta també l’autobús per a equips esportius. El viatge més llarg que ha fet amb Autocars Nadal, però, va ser a Liechtenstein, amb la Federació de Voleibol. «Van ser disset hores, amb dos conductors».
Per a la Meritxell el més llarg va ser a Viena amb els Petits Cantors. «Amb ells he fet viatges bastant llargs, d’estar una setmana fora: a França, Suïssa, Alemanya… I ho hem fet molts anys. He vist créixer els nens».
Les del Jaime, la Meritxell i el Fran són només tres dels més de 50 xofers que treballen a Autocars Nadal. Tres vides dedicades a portar gent amunt i avall, tres històries de persones dedicades a portar persones a viure altres històries.
