Teresa Milà ha construït la seva trajectòria posant sempre les persones al centre. Psicòloga de formació, ha desenvolupat la seva carrera entre l’empresa privada, el servei públic i, actualment, la direcció del Centre Sant Vicenç d’Enclar. Àmbits diferents, però units per una mateixa manera d’entendre la seva professió, escoltar, acompanyar, liderar i contribuir a millorar la vida dels altres. El compromís, l’empatia i la vocació de servei han marcat un recorregut en constant evolució. En aquesta entrevista descobrim també la dona que hi ha darrere de la professional, inquieta, perseverant i autoexigent, convençuda que liderar és, sobretot, acompanyar i que viure amb propòsit dona sentit al camí.
Entrevista: Josep Segura · Fotografies: Reinaldo Márquez · Perruqueria: Salón Toro · Maquillatge: Fanny García by Centre Júlia · Joies: Nerea Aixàs
INFÀNCIA
Com era la Teresa de petita? Quins records guarda amb més estima de la seva infància?
Era una nena tímida, responsable i molt observadora. Recordo els sopars a l’aire lliure amb els meus pares i el meu germà petit.
Quins valors li van transmetre la seva família i que encara avui l’acompanyen?
L’esforç, el compromís, el respecte pels altres i la importància de cuidar les persones. També em van ensenyar que les coses importants s’han de treballar i que, quan et compromets amb alguna cosa o amb algú, ho has de fer amb el cor.
ADOLESCÈNCIA I ESTUDIS
Durant l’adolescència ja tenia clar que volia dedicar-se al món de les persones o va anar descobrint la seva vocació amb el temps?
No sabia exactament on em portaria professionalment, però sempre havia tingut molta curiositat per les persones. Amb el temps, les persones acabarien sent el fil conductor de pràcticament tota la meva trajectòria.
Per què va escollir estudiar Psicologia? Què la fascinava d’aquesta disciplina?
La curiositat pel comportament humà i poder ajudar les persones a estar millor.
Si hagués de donar un consell a aquella jove estudiant que començava la seva carrera, quin seria?
Que confiï més en ella mateixa, que no tingui tanta pressa per tenir totes les respostes i que no tingui por d’equivocar-se. També li diria que gaudeixi més del camí.
VIDA PROFESSIONAL · EMPRESA PRIVADA
Els seus primers anys professionals van estar vinculats als recursos humans. Què va aprendre sobre les persones treballant dins les empreses?
Que darrere de qualsevol organització hi ha persones i que els resultats depenen en gran part de com aquestes persones se senten, creixen i es comprometen amb un projecte.
Va arribar a ocupar càrrecs de gran responsabilitat al sector privat. Què significa per a vostè liderar un equip?
Per mi, liderar és sobretot acompanyar. Tenir una direcció clara i prendre decisions, però també escoltar, confiar, donar autonomia i crear les condicions perquè cada persona pugui donar el millor d’ella mateixa.
Quines han estat les decisions professionals més difícils que ha hagut de prendre al llarg de la seva trajectòria?
Sempre han estat les que afecten directament les persones. Una decisió pot semblar molt clara sobre el paper, però quan darrere hi ha persones, famílies i circumstàncies personals, adquireix una dimensió completament diferent. Intento prendre aquestes decisions amb rigor, però sense perdre mai l’empatia.
En una societat tan petita com Andorra, és més fàcil o més difícil gestionar equips humans?
Té les dues cares. La proximitat et permet conèixer millor les persones i facilita generar confiança, però al mateix temps les relacions personals i professionals sovint estan molt connectades. Això exigeix encara més coherència, transparència i equitat.
VIDA PROFESSIONAL · ETAPA POLÍTICA
Com va viure la proposta d’incorporar-se al Govern d’Andorra? Va ser una decisió fàcil?
No va ser gens fàcil. Acabava de néixer la meva filla i jo estava començant una etapa completament nova com a mare. Però, al mateix temps, se’m presentava una oportunitat que em feia molta il·lusió: poder treballar per l’interès general, posar la meva experiència al servei públic i contribuir, des de la meva responsabilitat, a millorar la vida de les persones. Va ser una decisió molt meditada, però vaig sentir que era un repte que havia d’acceptar. Mirant enrere, va ser una etapa enormement exigent, però m’ha fet créixer molt.
Què la va sorprendre més del funcionament de l’administració pública?
La complexitat que hi ha darrere de decisions que, vistes des de fora, poden semblar senzilles.
Durant la seva etapa com a secretària d’Estat va treballar molt a prop de col·lectius vulnerables. Quina realitat la va impactar més?
Tots els col·lectius amb els quals vaig tenir l’oportunitat de treballar em van aportar alguna cosa i cadascun tenia unes necessitats i realitats diferents. Però és cert que la realitat de les persones grans em va impactar especialment, i encara més durant la covid-19. Va ser un moment extraordinàriament difícil que ens va obligar a prendre decisions complexes, adaptar-nos constantment i treballar intensament per protegir un dels col·lectius més vulnerables. Aquella experiència em va permetre conèixer molt més de prop la realitat de les persones grans, de les seves famílies i també dels professionals que les cuidaven.
Quins projectes d’aquella etapa sent que han deixat una empremta especial?
Tots els projectes vinculats als diferents col·lectius van tenir importància per a mi, perquè darrere de cada política o programa hi ha persones i necessitats concretes. Però el treball relacionat amb les persones grans, especialment tot el que vam viure i impulsar durant la covid-19, em va deixar una empremta especial. Va ser una etapa molt dura, però també de molt d’aprenentatge i compromís col·lectiu. Mirant-ho amb perspectiva, crec que aquella experiència va sembrar una llavor que, d’alguna manera, també m’ha portat fins on soc avui.
Representar Andorra en fòrums internacionals és una gran responsabilitat. Què va significar per a vostè portar la veu del país més enllà de les nostres fronteres?
Una responsabilitat molt gran i, al mateix temps, un privilegi. Quan representes Andorra fora, deixes de parlar només en nom propi; portes la veu del teu país. És un orgull i implica un profund sentit de responsabilitat.
Encara queda camí per recórrer en matèria d’igualtat de gènere?
Sí, sens dubte. S’han fet avenços molt importants en matèria d’igualtat de gènere, però encara queda camí per recórrer. Un dels reptes actuals és, precisament, evitar la banalització de la igualtat i dels drets que s’han aconseguit al llarg dels anys.
VIDA PROFESSIONAL · CENTRE SANT VICENÇ D’ENCLAR
Què la va motivar a acceptar el repte de dirigir el Centre Sant Vicenç d’Enclar?
En primer lloc, la confiança que les famílies Miró i Font van dipositar en mi per liderar aquest projecte. A més, era un projecte que reunia moltes de les coses que han marcat la meva trajectòria: les persones, el lideratge, la gestió i, sobretot, el propòsit. Després de tot el que havia viscut, especialment durant la meva etapa al Govern i el contacte amb diferents col·lectius i realitats socials, poder contribuir directament a millorar la qualitat de vida de les persones i de les seves famílies tenia molt de sentit per a mi.
Quines necessitats i realitats atén avui el Centre Sant Vicenç d’Enclar?
Acompanyem persones amb necessitats diverses i en diferents moments de la vida. Evidentment, una part important de la nostra activitat està vinculada a les persones grans, però el centre va molt més enllà. També acompanyem persones més joves amb situacions de dependència, malalties que requereixen atenció especialitzada o processos de final de vida. Per això, més que definir-nos per l’edat de les persones que atenem, ens defineix la voluntat d’acompanyar cada persona segons les seves necessitats, la seva història i el seu moment vital.
Quin és el principal canvi que ha volgut impulsar des de la seva arribada?
Apostem per la innovació social com a motor de transformació, capgirant el model tradicional d’atenció i avançant cap a un model més humà, personalitzat i centrat en les persones. Estem transformant no només la manera d’acompanyar, sinó també els espais i les formes de treballar. Un model que posa al centre l’essència de cada persona, les seves capacitats, els seus somnis i les seves il·lusions, i que entén que cada trajectòria vital és única. Volem que cada persona sigui protagonista del seu dia a dia i del seu propi projecte de vida, respectant els seus ritmes, les seves decisions i les seves necessitats individuals. Treballem des d’una mirada integral al llarg de tot el cicle vital, fomentant l’autonomia, potenciant les capacitats i generant més opcions de vida. És a dir, no organitzar la vida de la persona en funció del funcionament del servei, sinó crear possibilitats perquè continuï escollint: què vol fer, com vol viure, amb qui es vol relacionar, què li interessa i què dona sentit al seu dia a dia.
Sovint parla de l’Atenció Centrada en la Persona. Què significa exactament aquest concepte?
Significa posar realment la persona i la família al centre de tot el que fem. Veure-la com una persona única, amb la seva història, els seus valors, preferències, capacitats i desitjos. Implica conèixer-la, escoltar-la i entendre què és important per a ella, preservant al màxim la seva autonomia i capacitat de decisió. No és la persona qui s’ha d’adaptar al centre, sinó nosaltres qui hem d’adaptar l’acompanyament a cada persona. I tot això, fent partícips les famílies i els professionals perquè la persona continuï sent protagonista de la seva pròpia vida.
Què ens poden ensenyar les persones grans sobre la vida?
Moltíssim. Sobretot a relativitzar. A entendre que moltes de les coses que avui ens preocupen tant probablement demà no tindran gens d’importància.
Quins són avui els grans reptes del sector sociosanitari a Andorra?
L’envelliment progressiu de la població, l’augment de les situacions de dependència, la captació i fidelització de professionals i la necessitat d’evolucionar cap a models cada vegada més personalitzats.
Com imagina el futur de l’atenció a les persones grans al nostre país?
Més personalitzat, més integrat en la comunitat i amb més alternatives. No totes les persones volen ni necessiten el mateix.
La societat parla molt de joventut, d’èxit i de productivitat, però poc de l’envelliment. Creu que tenim una assignatura pendent amb la gent gran?
Sí. Però no es tracta de cronificar la joventut, sinó de reconèixer el que es guanya amb els anys. Parlem molt d’allargar la vida, però hauríem de parlar molt més de com volem viure aquests anys. Envellir no és només un procés biològic; cal abordar l’envelliment també des de la dimensió personal i social.
Què és el primer que aprèn una persona quan comença a treballar en un centre sociosanitari?
Que cuidar va molt més enllà d’atendre necessitats.
Hi ha alguna història viscuda al Centre Sant Vicenç d’Enclar que l’hagi emocionat especialment?
Moltes. M’emocionen especialment aquelles petites històries que, des de fora, poden semblar senzilles. Persones que arriben en un moment de molta fragilitat i que, quan coneixem la seva història i descobrim què és important per a elles, tornen a connectar amb alguna cosa que els fa il·lusió, com, per exemple, anar a la piscina després de 30 anys.
Què li diuen sovint les persones que acompanyen que li fa reflexionar sobre la vida?
Les persones que acompanyem m’han ensenyat que, quan la vida ens situa en moments de fragilitat, el que realment adquireix valor són sovint les coses més essencials: sentir-se estimat, escoltat, respectat i poder continuar sent un mateix.
Quin és el principal error que cometem com a societat quan parlem de la vellesa?
Pensar que totes les persones grans són iguals i definir-les per la seva edat o per les seves limitacions.
Moltes famílies viuen amb sentiment de culpa quan arriba el moment d’ingressar un familiar en una residència. Què els diria?
Prendre aquesta decisió també és una manera d’estimar i de cuidar, perquè, a vegades, buscar un lloc on la persona pugui estar ben atesa i acompanyada és el millor que podem fer per a ella. L’amor i la família continuen sent-hi, encara que canviï el lloc on viu.
Com es treballa perquè una persona continuï sentint-se útil, estimada i respectada quan entra en una etapa de més dependència?
Coneixent-la i permetent-li continuar decidint sobre la seva vida sempre que sigui possible. La dependència no elimina la identitat, els desitjos ni el dret a decidir.
Què li agradaria que les famílies descobrissin quan entren per primera vegada al Centre Sant Vicenç d’Enclar?
M’agradaria que, des del primer moment, percebessin el centre com un espai de confiança, proper i acollidor, on cada persona rep una atenció individualitzada i respectuosa.
Com ha canviat la seva mirada sobre la vida des que treballa tan a prop de persones que acumulen dècades d’experiències?
M’ha ensenyat a valorar el present i a gaudir més de la vida.
Quin és avui el repte més gran que afronta una directora d’un centre sociosanitari a Andorra?
Poder oferir una atenció cada vegada més personalitzada i de qualitat en un context de necessitats creixents i de dificultat per captar i fidelitzar professionals. Però també aconseguir que l’equip mantingui la il·lusió i el propòsit. Cuidar persones és una feina extraordinària, però també molt exigent emocionalment.
La captació de talent és una preocupació recurrent. Què busca quan incorpora un nou professional al seu equip?
Cerquem persones que vulguin millorar el món, flexibles, amb empatia, respecte, sensibilitat, compromís i ganes d’aprendre.
La tecnologia cada vegada té més presència en la salut. Pot substituir mai el factor humà?
No. La tecnologia ens pot ajudar enormement i espero que ens permeti dedicar menys temps a determinades tasques i més temps a les persones.
Com imagina que seran les residències d’aquí a vint anys?
Espais més personalitzats, més oberts a la comunitat i adaptats a les preferències de cada persona.
Hi ha alguna conversa que no hagi oblidat mai?
Sí, una que, sense saber-ho, va acabar sent l’última.
VIDA EN PARELLA I FAMÍLIA
Quin paper ocupa la família a la seva vida?
Fonamental. És el meu punt de referència, el meu refugi.
Amb una trajectòria tan exigent, com aconsegueix trobar l’equilibri entre la vida professional i la personal?
No sempre l’aconsegueixo, però miro d’estar present allà on soc.
Què és el que més valora quan està amb els seus éssers estimats?
El temps de qualitat. Poder parlar, riure, compartir una taula, viatjar o simplement estar junts sense necessitat de fer res extraordinari.
Creu que les dones encara continuen assumint una part molt important de la càrrega familiar?
Crec que hem avançat, però encara tenim recorregut per fer. El repte és continuar generant les condicions perquè les dones puguin desenvolupar el seu projecte personal, familiar i professional en igualtat d’oportunitats.
Quin és el millor aprenentatge que li ha aportat la seva família?
Una manera d’entendre la vida que m’ha permès buscar el meu propi camí.
ÀMBIT PERSONAL
Com es definiria en tres paraules?
Valenta, perseverant, compromesa.
Quines qualitats considera que l’han ajudat més a arribar on és avui?
Soc una persona amb moltes inquietuds, clara i poc conformista —això últim, gràcies al meu pare—. Sempre penso que es pot anar una mica més enllà, que hi ha alguna cosa nova per aprendre, descobrir o construir. Aquestes inquietuds, combinades amb la perseverança, la capacitat de treball i la valentia, són probablement algunes de les qualitats que més m’han ajudat a arribar fins aquí.
Què li agradaria millorar de si mateixa?
L’autoexigència. Soc molt exigent amb mi mateixa i moltes vegades penso que encara es pot fer una mica millor. Actualment, estic aprenent a relativitzar i a acceptar que «prou bé» també està bé.
Com gestiona els moments de pressió o dificultat?
Davant d’una dificultat, intento centrar-me més en les solucions que en el problema. I amb els anys he après una cosa que m’ajuda molt: distingir entre allò que puc canviar i allò que he d’acceptar.
Què la fa sentir realment feliç?
Les coses senzilles: estar amb la meva gent, una bona conversa, sentir-me a casa, descobrir coses noves i, sobretot, sentir que el que faig té un propòsit, que aporta alguna cosa a la societat i té sentit.
Hi ha alguna decisió de la qual se senti especialment orgullosa?
Tenir la meva filla.
Quin moment de la seva trajectòria professional l’ha fet sentir més orgullosa?
He tingut la sort de viure etapes professionals molt diferents i de totes em sento molt orgullosa, sobretot d’aquells projectes que han millorat la vida de les persones. Actualment, estic molt orgullosa de l’equip que tinc i la transformació que estem portant a terme a Sant Vicenç.
Quina decisió li ha costat més prendre?
Les decisions que més em costen són les que també afecten altres persones.
Hi ha alguna por que encara l’acompanyi?
A no aprofitar prou el temps.
Quan necessita reconnectar amb vostè mateixa, què fa?
Camino, escolto música, surto a la muntanya o vaig al mar. Tinc la sort de viure envoltada d’un entorn que m’ajuda molt a posar les coses en perspectiva. Viatjar també em permet desconnectar, sortir de la rutina i tornar a mirar les coses amb uns altres ulls.
En què creu avui Teresa Milà que no creia fa vint anys?
Que no tot es pot controlar. És molt important adaptar-se, acceptar el que no depèn de tu i saber aprofitar allò que et regala la vida.
Després de tot el que ha viscut, què creu que és realment important a la vida?
Per mi, tenir un propòsit. Sentir que la vida que vius té sentit, que continues creixent, aprenent i aportant alguna cosa als altres. I fer-ho envoltada de les persones que estimes.
INQUIETUDS I HOBBIES
Quan no treballa, què li agrada fer?
Estar amb les persones que estimo, anar al gimnàs, descobrir llocs nous, gaudir de la muntanya i del mar, escoltar música, llegir i tenir moments sense presses. Soc una persona inquieta i m’agrada continuar aprenent i descobrint coses.
Té alguna afició que la desconnecti completament del dia a dia?
Caminar i estar en contacte amb la natura em permet desconnectar molt. Sortir del meu entorn habitual, descobrir altres llocs i altres maneres de viure em canvia la perspectiva i em permet tornar amb una energia diferent.
És més de muntanya, mar o ciutat?
M’agrada molt la muntanya i tinc especial estima pel mar. M’agrada molt anar a Sitges, perquè la família del meu pare és d’allà.
Quin llibre, pel·lícula o persona l’ha inspirat especialment?
Una persona: la meva mare. Era infermera i tenia una manera de cuidar els altres que anava molt més enllà de la seva professió. D’alguna manera, sento que una part d’ella continua present en la meva manera de cuidar i d’entendre els altres.
Li agrada viatjar? Quin lloc l’ha marcat més?
Sí, i tant. Fa poc vaig anar a Egipte i em va agradar molt.
MIRANT CAP AL FUTUR
Quins projectes o reptes li agradaria assolir en els pròxims anys?
Professionalment, m’agradaria continuar contribuint a transformar l’atenció a les persones i deixar projectes que tinguin continuïtat més enllà de mi. I, personalment, continuar descobrint-me, viatjant, somiant i vivint experiències que encara siguin capaces de sorprendre’m.
Com li agradaria que la recordessin les persones que han compartit camí amb vostè?
M’agradaria que em recordessin com una persona autèntica, propera i compromesa. Algú que es va implicar de veritat.
Quin llegat li agradaria deixar a Andorra?
M’agradaria haver contribuït a construir una Andorra més humana, inclusiva i preparada per al futur. Especialment, m’agradaria haver contribuït a una societat que cuidi i valori les persones en totes les etapes de la vida.
FITXA DONA SECRET
• Un valor:
El compromís.
• Una paraula que la defineixi:
Perseverança.
• Un defecte:
L’autoexigència.
• Una virtut:
L’entusiasme.
• Un lloc d’Andorra:
El Comapedrosa. El veig cada dia des de casa i forma part del meu paisatge, d’aquelles imatges que em fan sentir a casa.
• Un llibre:
La revolución de la edad, de Juan Carlos Pérez Jiménez.
• Una pel·lícula:
Maspalomas i Los domingos.
• Una cançó:
313, de Residente amb Sílvia Pérez Cruz.
• Una persona inspiradora:
La meva mare. Era infermera i tenia aquesta capacitat de cuidar els altres que anava molt més enllà de la seva professió.
• Un somni pendent:
Continuar descobrint-me i viure experiències que encara em sorprenguin.
• Una olor:
El perfum de la meva mare.
• Un menjar:
Els cargols.
• Una ciutat del món:
Roma.
• Una frase que l’acompanyi:
Atreveix-te més.
RESPOSTES CURTES
• Matí o nit?
Les dues coses.
• Cafè o te?
Te.
• Muntanya o platja?
Les dues coses.
• Planificar o improvisar?
Planificar, però deixant sempre espai a la sorpresa.
• Liderar o acompanyar?
Acompanyar per liderar.
• Silenci o música?
Música.
• Paper o digital?
Digital.
• Un dia perfecte?
Un dia sense presses, amb la gent que estimo, una bona conversa i algun moment inesperat.
• Què no falta mai a la seva agenda?
Nous reptes.
• I què no falta mai al seu cor?
Les persones que estimo.
