Esttik és un dels grans referents dels reptes de menjar XXL i una de les figures més reconegudes del contingut gastronòmic. El creador de contingut ha convertit la seva passió pel menjar en una manera de viure que l’ha portat a recórrer el món, acumular milions de visualitzacions i impulsar diversos negocis. Instal·lat a Andorra, ara viu una etapa en què prioritza fer allò que realment li agrada, més enllà de modes.
Entrevista: Sandra Lara Cardiel Fotos: Nicole Campos·Instagram Esttik
Com et sents al ser el màxim referent dels reptes de menjar XXL a Espanya?
És una cosa que mai m’havia plantejat, però comporta una certa responsabilitat. Avui dia, qualsevol cosa que diguis pot fer-se viral i la pots embolicar tant per bé com per malament. Per això és una posició que em genera molt de respecte. Moltes vegades només veus els números i no ets realment conscient de totes les persones que hi ha darrere. Però, evidentment, em sembla una cosa molt bonica haver-me convertit en un dels principals referents d’aquest tipus de contingut en l’àmbit hispanoparlant.
Quin és el repte més extrem en el que el teu cos ha dit fins aquí?
Amb el picant. La més bèstia va ser justament aquí, a Andorra. El meu soci Juan Carlos en el seu restaurant, La Adelita, em va preparar l’hamburguesa més picant del món. Va portar de Mèxic els següents xilis: Carolina Reaper, Naga Jolokia i Trinidad Scorpion. Els va barrejar tots en una mateixa salsa i recordo perfectament una cosa que no oblidaré mai: va posar una sola gota de la salsa a la planxa i, només amb el vapor, vam haver de sortir del local. Era com si haguessin tirat esprai de pebre a l’ambient. La gràcia és que després em va posar aquella salsa a l’hamburguesa, i el repte era veure si me la podia acabar. El problema és que me la vaig acabar en un o dos minuts. Al cap d’una estona em va començar a pujar el picant d’una manera tan brutal que quasi truco a l’ambulància.
T’imagines fent reptes d’aquí a deu anys?
Fa deu anys, si m’haguessin dit que em dedicaria a fer vídeos a YouTube, no m’ho hauria cregut. En aquella època treballava en un McDonald’s i, per mi, arribar fins aquí era impensable. Ara, en canvi, també tinc restaurants, i potser d’aquí a deu anys estaré fent una cosa completament diferent. Mentre m’agradi, hi trobi un sentit i senti que puc aportar alguna cosa, ho intentaré. Jo soc dels que pensen que no em vull quedar amb el «i si hagués fet això? I si hagués provat allò altre?» Que fracasso? Doncs no passa res. Hauré après que aquell camí no era per a mi. Per això em costa molt imaginar-me d’aquí a deu anys. El que sí que tinc clar és que d’aquí a deu anys vull veure’m feliç. Això és el més important.
Has viatjat moltíssim gràcies a la gastronomia. Quin país t’ha sorprès més?
Andorra m’ha sorprès molt, sobretot pel menjar. Quan jo vivia a Espanya ho veia com un país petit, amb muntanyes i poca cosa més. I després arribes aquí i descobreixes plats com l’escudella. També m’agrada molt Corea. Vaig estar-hi i em va fer molta il·lusió perquè no m’esperava que fos tan bonic: el menjar, la gent, l’ambient…
Què et va portar a crear Smash Hiro?
Això era un somni que jo tenia: muntar un negoci. Perquè pensava: “M’agrada el menjar, m’agraden les hamburgueses…”, però no sabia ni com, ni quan, ni de quina manera ho podria fer. Llavors, gràcies a ser aquí a Andorra, vaig conèixer qui avui és el meu soci, el Juan Carlos, que ja tenia restaurants. Un dia parlant li vaig dir que m’agradaria tenir una hamburgueseria. I no oblidaré mai la frase que em va dir de cop: “Doncs ho farem”. I així va començar tot. A més, em va donar molta llibertat per crear el menú, pensar les combinacions i donar forma al projecte. És veritat que em va assessorar molt, perquè ell tenia molta més experiència, però alhora em va donar la tranquil·litat i la confiança per fer-ho a la meva manera. I al final el projecte va tirar endavant i va anar bé. Tot va començar amb un somni que jo tenia i amb una persona que es va creuar en la meva vida en el moment adequat. I la veritat és que li dec molt.
També vas apostar pel Japomex. D’on surt la idea de barrejar les dues cuines?
Gràcies al meu soci, el Juan Carlos, que tenia un restaurant que es deia així. Un dia estava dinant amb el Dalmau i va sortir el tema de muntar algun dia un restaurant junts. Nosaltres sempre havíem pensat en un bufet, perquè hem gravat en moltíssims bufets, tant d’Espanya com d’altres llocs del món. I sempre dèiem: “Estaria molt bé tenir un bufet de sushi i menjar mexicà”. Sobretot perquè tots dos hem viatjat diverses vegades a Mèxic i, per mi, la gastronomia mexicana és de les millors del món. Aquell dia estàvem menjant al restaurant del Juan Carlos i el Dalmau i jo ens vam mirar i vam dir: «Per què no muntem un bufet així?». Li ho vam proposar al Juan Carlos i, al final, ens hi vam embolicar tots tres. A partir d’aquí vam començar a donar-li forma: vam canviar la carta, la manera de demanar els plats, vam crear combinacions noves… i així va néixer Japomex. La veritat és que l’acceptació va ser molt bona, perquè, que jo sàpiga, no existeix un lloc que combini cuina japonesa i mexicana. La combinació funciona molt bé i, sobretot, també ens agradava molt a nosaltres, que per mi era important.
Què és el que més t’agrada d’Andorra?
Aquí a Andorra hi ha rutes realment espectaculars. Alguna vegada m’he arribat a perdre fent alguna i he pensat: “Al final hauran de venir a buscar-me en helicòpter”. Una de les coses que més agraeixo d’Andorra és, precisament, la facilitat per accedir a la natura. Abans vivia a Madrid i era molt més complicat trobar aquest tipus d’entorns. Aquí, en deu minuts, et pots plantar enmig del bosc, i és preciós.
Després d’aconseguir milions de visualitzacions, viatjar per tot el món i crear negocis, què és el que més gaudeixes ara mateix de la teva vida?
De poder fer el que més m’agrada, perquè, avui dia, desgraciadament, amb les xarxes socials, sense voler acabes convertint-te en una mena de titella. Puges un vídeo i a la gent li agrada, però, és clar, si no hi ha un percentatge alt que allò també t’agradi a tu, al final vas fent coses perquè agradin a la gent. I després, amb el temps, t’adones que només fas el que agrada als altres. Llavors intentes canviar-ho i la gent et diu que no, perquè ja està acostumada a veure’t fent aquell tipus de contingut, i és aquí on comença la batalla. Per mi, la tranquil·litat és poder fer el que m’agrada i que, a més, també agradi a la gent. Abans pujava molts reptes, ara en pujo poquíssims, potser un cada cinc o sis mesos, perquè he vist que m’agrada més i em fa més il·lusió viatjar, tastar menjar d’arreu del món i fer altres coses.
