Marina Rossell: “Andorra per a mi és senderisme i aigua clara”

Han passat 40 anys des de la més que famosa “Gavina” i la Marina Rossell segueix més activa que mai, embrancada en grans projectes. Després del gran èxit de la seva col·laboració amb Georges Moustaki i del CD “Cançons de la resistència”, prepara  nous treballs.

Parlem de “La Gavina”?

Ui no… fa massa temps, això cau molt lluny! (riu). Sí, va marcar un abans i després. Aquesta cançó me la va ensenyar el meu amic i músic Josep Tero, que l’havia descoberta gràcies a l’Antoni Puigvert, i ell del mestre Sirés; va ser tot un èxit, la veritat és que em va portar molta sort. Prefereixo parlar de coses noves, de treballs actuals, com les versions en català de Georges Moustaki, adaptades per en Tero, o com del meu últim CD, “Cançons de la resistència”, que és un crit contra l’oblit de l’horror de la barbàrie nazi i en contra de la guerra i les seves conseqüències. Són cançons plenes d’història, contra el feixisme, nascudes de la Segona Guerra Mundial, que formen part d’un paisatge i d’un moment històric, com “Bella Ciao” o “Lili Marleen”. Saps que quan al front sonava “Lili Marleen” els soldats deixaven de disparar-se?

De veritat?

Sí, quan sonava la cançó, els soldats dels dos bàndols, els alemanys i els aliats, aturaven els trets i deixaven de matar-se, lligaven una cigarreta, fumaven plegats i, en acabar la cançó, tornaven a les trinxeres i seguien disparant-se. Com deia Paul Elouard, les guerres les fan persones que no es coneixen per ordre de gent que sí que es coneixen…

“El disc ’Cançons de la resistència’, és un crit contra l’oblit de l’horror de la barbàrie nazi i en contra de la guerra

Quin ha estat el moment més emotiu de la teva carrera?

N’hi ha hagut tants… Són 40 anys! Mira, aquest any vaig tenir l’ocasió de cantar a Varsòvia per a familiars de supervivents dels camps d’extermini, i vaig poder visitar Auschtwitz; també, quan vaig cantar a Viena, vaig anar a Mauthausen. D’altra banda, en diverses ocasions, vaig visitar el camp de Ravensbrück, on va estar empresonada la Neus Català. Una de les coses que més em van impressionar va ser l’homenatge a Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, en ocasió d’un acte al cementiri de París de Père Lachaise, on s’hi van enterrar definitivament les seves despulles. A l’agost passat vaig cantar dintre de la presó de Lledoners, va ser impactant. Et confessaré que cada cop em sento més lluny dels polítics i més a prop dels que estan a la presó. I tornant als moments emotius, fa un parell de mesos, vaig viure una de les experiències més colpidores de la meva vida quan vaig cantar a la Unitat de Cures Intensives de Bellvitge, amb la nova experiència de “Música en vena”. Era la primera vegada que es feia una cosa semblant, hi havia persones acabades d’operar, com un noi que em va reconèixer i em va preguntar si era jo de veritat o bé ho estava somiant, encara sota els efectes de l’anestèsia!

Què va representar la teva amistat amb Moustaki?

Vam ser amics durant tota la vida, ens uneixen moltes coses, era una persona molt especial… Ens vam conèixer al Jura, a Suïssa, en un concert. Poc temps després vam coincidir en un concert de músiques del món al Marroc, on ens vam fer molt amics i em vaig quedar a passar un dies d’estiu amb ell… Li agradava molt “Màrmara”, la cançó que jo havia fet, i la va traduir al francès. En aquella ocasió li vaig dir “un jour je ferai un album avec toutes tes chansons, Mousta” i ell es va posar a riure i em va dir “Inch Allah!” i així va ser.

Cartellera de Marina Rossell a Toronto CanadàAl cap de molts anys, quan ell es va veure afectat per un emfisema pulmonar i no podia cantar més, el recordo tot el dia enganxat a una immensa botella d’oxigen, vaig veure que aquell era el moment i que jo seria la seva veu, i l’hi vaig dir. Vaig triar totes les cançons que cantava amb ell en els seus concerts, ja que ell em convidava a cantar a diferents llocs, i en Tero va fer unes adaptacions esplèndides en català. Llavors, l’Albert Om, em va convidar al seu programa mentre jo feia el disc i em va suggerir que anéssim a visitar Moustaki. Es tractava de convidar al programa una persona que jo estimés molt. I aquest era ell. Moustaki em va dir que ho féssim ràpid perquè en dos dies no sabia com estaria. I així ho vam fer. L’Om va canviar dates i vam anar a París. Aquesta va ser l’última entrevista que va donar a televisió. Em vaig adonar que en aquella entrevista ell volia agrair l’afecte del seu públic català. Tot plegat va tenir un impacte inesperat, tant el disc com el programa. Ell va poder-ho viure, perquè ho mirava tot per Internet des de l’hospital. Llavors em va proposar fer un Moustaki 2, i en Tero va fer novament unes adaptacions encara més boniques, si això era possible.

A la portada del disc “Cançons de la resistència” hi ha escultures de Jaume Plensa, un bon amic d’Andorra…

Jaume Plensa sempre m’ha captivat, la seva obra l’he pogut veure a molts llocs del món. Vaig triar l’obra “Le silence de la pensée”, que hi havia al Musée d’Art Moderne de Céret, quan vaig veure l’obra, vaig sentir que havia de ser la portada del disc. I ara m’alegra veure aquesta retrospectiva que li han fet al Macba a Barcelona.

“Una de les experiències més colpidores de la meva vida va ser quan vaig cantar a la Unitat de Cures Intensives de Bellvitge”

Què evoca per a tu Andorra?

Doncs d’entrada, el senderisme, m’encanta caminar per les muntanyes que són úniques! També el riu Valira, amb les seves aigües transparents. Vaig venir-hi a cantar, i et confesso que m’agradaria tornar-hi aviat per presentar els temes del Moustaki i les cançons de la resistència (somriu). Ara fa poc que hi he anat per veure el treball del meu estimat Ramon Oller, que ha fet un muntatge amb Líquid Dansa, “Qui a tué Lady Macbeth?”.

Amb quines persones t’agradaria cantar?

Mira, amb algú que era impossible: The Beatles… (riu). Però he pogut cantar amb la Montserrat Caballé, “pas mal, non?”, això em va donar molta autoestima, ella em va convidar a cantar a la televisió francesa.

Quins són els teus projectes més immediats?

De moment, al gener i febrer aniré a cantar a França, i prepararé un disc nou. Parlar de projectes és com obrir un flascó de perfum… marxa l’aroma!

__________________________________________________

Marina Rossell amb Paco PraderaMarina Rossell i Figueras neix a Castellet i la Gornal, el 17 de gener de 1954. Comença la seva carrera el 1976, obrint els concerts de Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra. El disc que li va donar popularitat va ser “Penyora”, el 1979, que inclou el tema “La gavina”, el més emblemàtic de la seva carrera. Col·labora i grava amb multitud d’autors i intèrprets, entre els quals destaca Tete Montoliu, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Jaume Sisa, Pedro Guerra o el guitarrista de flamenc Tomatito, i cantants internacionals com Lila Downs, Angelo Braduardi, entre d’altres. Un total de 26  enregistraments en solitari més prop del doble de col·lectius, avalen una trajectòria plena d’èxits.

andorra a taula