Reflexions d’una esportista adolescent: Alèxia Lladó Moles

Confinament, confinament és una paraula que no havia sentit mai i, potser, si m’ho haguessin explicat abans, no m’ho hagués imaginat. Estem vivint uns dies, mesos molt difícils, i suposo que al mateix temps una època molt estranya.

La gent ens demanem, el per què, què està passant?, o simplement, cap a on anem?  Jo m’ho demano cada dia, i tinc molts dubtes sense resposta. Mai m’hauria imaginat que podria viure una pandèmia mundial, la qual ha aturat tot el món, sens dubte, ha marcat un abans, i un després en el nostre incert esdevenir. Carrers vuits amb les banderes del país, botigues, locals, restaurants, museus, etc…, tot tancat. El cel net, la natura respira com mai.

Portem un mes i mig, un mes i mig confinats, però amb motius per a la reflexió.

Un episodi negatiu, per a tanta gent que malauradament ha perdut la vida per culpa d’aquest virus i, que ni tan sols ha donat l’oportunitat de permetre l’últim adéu. Però he  reflexionat i, malgrat tot, he pogut treure la part positiva d’aquesta colpidora pandèmia. El meu ritme de vida, abans del confinament, era molt mogut: els estudis, els entrenaments, la família, els amics…

No tenia gaire temps, ni tan sols per a reflexionar, i molt menys per descansar.  Ara, els entrenaments s’han aturat, els estudis  ja no van tan carregats i, ara que la vida ja no m’envolta d’estrès, m’he adonat que puc passar molta més estona amb la meva família. Les famílies estan més unides que mai. La natura respira, el cel ja no plora amb la contaminació aèria. Però, des del meu punt de vista, m’he adonat que vivim en un món depenent del consum i ple de superficialitat. Per viure bé no es necessiten tants diners, ni tant poder, ni tanta roba, ni tanta moda. Potser, sí que vivim avui dia en un món injust i superficial. Ara mateix tots som iguals, també els que tenen més estan tancats. Gràcies al confinament m’he adonat de la importància de valorar les coses. I no les valorem, fins al moment en què ens falten. Aquesta reflexió m’ha obert els ulls en aquests darrers dies, setmanes o mesos.

Trobo a faltar moltes coses, com ara poder abraçar els meus avis, poder fer un sopar amb tota la família, viatjar, així com descobrir noves cultures. Però, sens dubte, el que més trobo a faltar, és el meu ritme esportiu amb la moto, els caps de setmana de carreres a l’estranger o simplement els entrenaments amb els amics.

Portàvem una vida molt accelerada, crec que tothom portàvem un nivell de vida diferent del que estem vivint en aquest moment.  Espero que la gent, després de tot, també hagi pogut reflexionar, i que hagi pogut donar una lliçó a tots, perquè arran d’això les coses puguin canviar a millor. Perquè m’he adona’t que també podem viure amb molt menys.

Molts ànims als familiars  de les víctimes i, com cada dia, una vegada més, agrair als sanitaris tot el seu esforç i la gran tasca que estan realitzant en benefici de la societat andorrana.

Molts ànims a tothom!