Denisa Font: “La meva mare tenia molt bona memòria i jo també en tinc bastant”

 

Amb una memòria impecable com la de la seva mare, la Denisa, als seus 78 anys va publicar el seu primer llibre “Les meves memòries”. Un recull de vivències de la seva infància i joventut amb el qual li ret homenatge als seus pares i a tots els avantpassats, que han treballat i transformat Andorra al llarg del segle XX.

Text: Noelia Farias |Foto: Nelly Dedea

“Les meves memòries” a Canillo ha sigut el seu debut com a escriptora. Com va sorgir la idea d’escriure aquesta obra i quant de temps hi va invertir?

Vaig començar abans de la pandèmia i en poc temps ho vaig acabar. Hi ha algunes coses que vaig escriure al diari d’Andorra i les vaig aprofitar per afegir a les meves memòries.  La publicació va ser el 29 de desembre del 2020, i va tenir lloc al Palau de Gel de Canillo.

 

En què s’ha inspirat per escriure aquestes memòries?

En la meva mare, que va viure 96 anys, i vaig tenir la sort de gaudir-la a casa meva i també em va poder explicar totes les seves vivències de joveneta. La meva mare tenia molt bona memòria, i jo també en tinc bastant. El llibre reflecteix vivències de principis del segle XX, a Canillo i altres pobles del país, fins que ella ens va deixar, l’any 2011. És a dir, reflecteix la transformació de l’Andorra tradicional i agrícola, a l’Andorra moderna i actual.  Ho he fet perquè els joves ho recordessin, perquè tinc quatre nets i de tot això no en saben res. Suposo que, quan siguin més grans, els farà gràcia conèixer la història. El llibre comença explicant com vivien els nostres avantpassats, durant el segle XX, ja que habitaven unes casetes sense llum, ni aigua, ni telèfon, ni carreteres. La vida era molt dura, però,  a partir del 1933, la concessionària FHASA, que ara és FEDA, va construir les carreteres per millorar la circulació i tot va començar a evolucionar fins al dia d’avui. De fet, el llibre té fotografies molt antigues que mostren l’evolució del país. Cal dir que en aquest llibre es parla, però no com es fa a la televisió d’ara, sinó que parlo en andorrà i amb la llengua d’aquell temps, que alguns segurament no ho entendran. Com serà, que la meva filla li va portar el llibre, a la seva amiga a Barcelona, i ella li va dir: no he entès la meitat de les coses.

 

Llavors, amb aquestes memòries què és el que vol transmetre als lectors?

Que sàpiguen com es vivia abans i com es viu ara. És a dir, l’evolució que hi va haver al llarg d’aquest últim segle. Molta gent de la meva edat m’ha trucat i m’ha dit que els han agradat molt les meves memòries, perquè han viscut tot el que es diu al  llibre. També ho faig perquè els joves vegin les diferències que hi havia respecte del que vivim avui en dia, que nosaltres no teníem res i que ells ho tenen tot. Però, també et diré que no teníem res, però tampoc no ens faltava res.

Creu que la gent era més feliç abans que ara?

No ho sé. Nosaltres érem feliços i no teníem, ni tan sols una televisió. Avui en dia, la joventut

no es conforma amb tot el que té, que és molt.

 

Ha rebut alguna reflexió després de la publicació, el desembre passat? 

Sí, m’ha sorprès, perquè em va escriure una carta el molt il·lustre senyor Xavier Espot, actual Cap de Govern,  per felicitar-me pel que havia escrit. Les noves generacions, suposo que tindran en compte d’on venim i on volem anar, però sobretot, d’on venim i quines són les nostres arrels. Andorra era un petit país, amb molt pocs habitants, on no hi havia turisme, on no hi havia res, i ara hi ha de tot.

 

Es diu que en aquesta vida s’ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir, almenys, un fill. Vostè ja ha complert amb tot?

Sí, crec que sí.